http://blogs.araponent.cat/toni-ibanez/ Tue, 31 Jan 2012 18:26:00 +0100 ca http://blogs.araponent.cat/julia-plaza/blog/1263/un-viatge-al-present http://blogs.araponent.cat/julia-plaza/blog/1263/un-viatge-al-present Tue, 31 Jan 2012 18:26:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/julia-plaza/blog/1263/un-viatge-al-present llibre que parla del nostre senyor alcalde, amb una contra on s’hi apleguen perles vàries del polític lleidatà. Ric quan em fixo en la que, amb aires de visionari, diu que vol somiar amb una Lleida del 2030 on la Universitat esdevé la infraestructura bàsica que dota de personalitat la capital i la fa “terriblement culta”. Més enllà d’entrar en la polèmica del discurs redundant que segurament abordaré en un futur, m’ha sobtat que parli d’una data tant distant. En els meus vint-i-dos anys de lleidatà crec haver viscut el més important dels seus canvis demogràfics, tant que fins i tot em suposa un embull recordar com era durant la infantesa, però sens dubte el repte el trobo en imaginar-la d’aquí divuit anys.
 
Avui passejo pel carrer on em vaig criar, Cavallers, on els petits negocis de productes de consum que l’omplien de caliu són avui magatzems buits amb una tanca oxidada. Arribo a la part inferior, que creua amb el Carrer Major, i només em sona la verge on als deu anys deixava -de fet m’obligaven- les meves cent pessetes els diumenges. Seguint fins al riu, recordo que hi havia quatre ponts menys dels que hi ha i contenc una rialla al recordar a la padrina dient: “Si no paren de fer ponts al final no veurem el Segre!”. Camino per ell ara que hi ha un verd passeig i arribo al nou campus que tant poc m’hagués imaginat de ben petit, com tampoc em feia a la idea que la gran “M” decidís passar i quedar-se per la terra ferma. És aquí on l’allau de novetats esdevé imparable: em ve al cap la polèmica marquesina de l’estació de trens, els remodelats Camps Elisis, la renovada Seu Vella, el pavelló que ha fet que a Pardinyes i Balàfia no les separi un descampat, un Secà que ja no té motius per ser denominat poble i un aeroport que té motius per no ser-ho.
 
Veig la Lleida d’avui com l’adolescent de divuit anys que es creu que per tenir cotxe i feina s’ha fet gran, però segueix gastant-se el sou com es gastava la paga als deu anys. Algú jove i superficial que viu de l’aparença mentre descuida les seves arrels per afegir-se a un elitisme que no m’agrada. Sóc lleidatà i partidari del progrés, però em fa por trobar-me amb una Lleida del 2030 que no em recordi a mi.  
]]> http://blogs.araponent.cat/miquel-aguilar-i-montero/blog/1262/el-declivi-del-terror http://blogs.araponent.cat/miquel-aguilar-i-montero/blog/1262/el-declivi-del-terror Mon, 30 Jan 2012 23:04:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/miquel-aguilar-i-montero/blog/1262/el-declivi-del-terror  
El gènere del terror està esgotat, en declivi, tant a la ficció com en aquesta pretesa realitat que t’expliquen amb veu rogallosa i música new age de fons: les cases encantades gairebé sempre són velles i estan abandonades, o bé es recorre a hospitals, sanatoris i psiquiàtrics mig derruïts, que amplien les expectatives dels fans pel fet de ser més grans; les trobades amb extraterrestres sempre es produeixen a la nit, en camins o carreteres secundàries, quan el cotxe s’ha avariat o mentre es canvia una roda; les aparicions marianes sempre trien els més devots, com si temessin no ser correspostes per algun descregut malcarat; les ànimes en pena sempre ronden indrets que traspuen dolor, patiment, sofriment... en definitiva, pena.
 
Que original, tot plegat.  Per què no pot estar encantada una casa de disseny habitada per una família d’arquitectes modernets que en té cura fins a l’obsessió? I per què no podria estar més encantat un pis de trenta metres quadrats del centre que un complex hospitalari perdut al mig de la muntanya? Per què el fenomen ovni no pot sorprendre, a ple dia, en plena operació tornada, els milers de vehicles que col·lapsen l’autopista? Per què no hauria de rebre la crida mariana un ateu convençut, casat pel civil, divorciat i excomunicat? Per què, finalment, les ànimes errants no poden campar-la per on els vingui de gust, encara que sigui en ple ball de festa major?
 
El pitjor, però, són els clixés que instal·lats a l’apartat dels fantasmes que no es renoven ni pel mal de morir (apropiada expressió). Monges i frares caputxins, soldats napoleònics, elegants dames victorianes, canalla vestida de primera comunió... darrerament, fins i tot víctimes de la Guerra Civil! A veure si ens entenem: excepte les darreres, que són de fa setanta anys (que no és pas poc), la resta de les imatges que surten a les fotos i filmacions dels qui pretenen haver caçat un fantasma estan, amb tot el respecte, més que passades de moda... Sincerament, insisteixo: el gènere del terror està en declivi; urgeix una renovació de conceptes, idees i situacions.
 
D’aquí a cent anys, doncs, els programes de misteri dels mitjans de comunicació del futur hauran hagut de renovar-se per no morir. Per començar, hauran d’haver canviat les velles cases abandonades per flamants aeroports buits i sense estrenar, que no n’hi haurà pas pocs. Deixem-nos estar d’hospitals en ruïnes, de passada, ja que els nous indrets que traspuaran dolor seran les oficines de l’atur, els bancs i caixes, els llocs de treball perduts i el que quedi dels centres educatius (si encara en queden). Els marcians, amb sort, ja seran part de nosaltres i no caldrà al·lucinar cada cop que algú digui que ha vist un flaix al cel nocturn de Montserrat. I pel que fa a les aparicions (marianes o espectrals, tant li fa), no caldrà patir més: si poden i tenen l’ocasió, hauran guillat d’aquest coi de país i faran de les seves en llocs que els garanteixin un futur més segur i estable. Tot arribarà, per desgràcia.
]]> http://blogs.araponent.cat/ignasi-calvo/blog/1261/la-sindrome-del-fiscal http://blogs.araponent.cat/ignasi-calvo/blog/1261/la-sindrome-del-fiscal Fri, 27 Jan 2012 21:29:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/ignasi-calvo/blog/1261/la-sindrome-del-fiscal
Cada cas, evidentment, mereix el seu anàlisi específic, però vist en conjunt sembla normal que els comuns dels mortals ens confessem sobrepassats pel que precipitadament intuïm com injustícies habituals contra les quals no podem fer res. I no ho discutiré, però a mi em comença a sobrepassar la inconsistència hipòcrita i contradictòria de la majoria de les reaccions llegides i escoltades a l’espai públic.

No pot ser que apel·lem als jurats populars quan uns jutges els titllem de tous per una sentència que es queda a mig camí de la demanda del fiscal i que quan un jurat no compleix les nostres expectatives posem en dubte la mateixa figura del Jurat Popular.

No pot ser que exigim als partits polítics que apartin de la vida pública els seus dirigents que són imputats i, després, si són declarats no culpables encara voler posar a la picota aquells mateixos partits que els van apartar.

No pot ser que proclamem dia sí i dia també que la Justícia és un cachondeo i rebutgem d’entrada qualsevol proposta de reforma que endureixi les penes perquè la fan els altres.

No pot ser que aquestes contradiccions s’hagin instal·lat als espais públics de forma acrítica i, manta vegades, dites i/o escrites per les mateixes persones. El dónde dije digo... és avui la rutinària norma d’actuació de contertulians, especialistes i articulistes de renom.

Hem vist massa pel·lícules, tots, i ens pot la síndrome del fiscal. Opinadors i gent del carrer no aspirem a que la Justícia sigui justa, volem que es dictaminin les nostres sentències. I com jutgem? En base a titulars de premsa, jo el primer. La culpa és dels periodistes? Clar que no! Moltes vegades, les claus per entendre la versió de la part defensora estan dins el text de la mateixa notícia, però no hi entren materialment al titular i no volem tenir temps per llegir les versions contradictòries sobre un mateix fet.  

Ens és més fàcil identificar-nos amb el fiscal acusador que amb l’advocat defensor. Sí, ja sabem allò de la presumpció d’innocència, però discutim fins i tot el significat que algú sigui declarat “no culpable”... És que sóc innocent mentre no es demostri el contrari i, per tant, cap tribunal ha de proclamar la meva innocència.

I ser fiscal popular és també més còmode, ja que només cal aplicar la medieval teoria de la navalla d’Occam fins a portar-la al reduccionisme més extrem: l’explicació més simple és la vertadera. I la més simple és que si defenses el contrari del que opina la majoria ets l’advocat del diable. Doncs això. Escrit des del sisè cercle de l’infern.
]]> http://blogs.araponent.cat/francesc-pont-casellas/blog/1260/embargaments-i-daltres-besties http://blogs.araponent.cat/francesc-pont-casellas/blog/1260/embargaments-i-daltres-besties Thu, 26 Jan 2012 09:23:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/francesc-pont-casellas/blog/1260/embargaments-i-daltres-besties europees. La raó, el tristament famós programa nuclear iranià. La república islàmica, malgrat les sancions i la resta de mesures, més o menys expeditives –des de virus informàtics altament destructius fins a assassinats selectius amb bombes adossades–, sembla decidida a seguir enriquint l’urani necessari per construir un grapat d’armes atòmiques i, per extensió, decantar l’equilibri de poder regional al seu favor.

El 10% del petroli que consumim actualment a Europa prové d’Iran, un percentatge que s’enfila fins quasi el 15% en el cas de l’estat espanyol. D’algun lloc haurà de sortir aquest petroli si no ho volem que les nostres castigades butxaques ho notin, i molt. De moment, l’Aràbia Saudita s’ha compromès a augmentar la producció per compensar, en part, el petroli que no sortirà d’Iran. Sigui o no suficient, el que segur que acabarem fent serà enriquir encara més un altre règim autoritari, considerat el més repressiu del món amb la població femenina. Ara bé, com que els saudites, el contrapunt sunnita dels xiïtes iranians que garanteix l’equilibri de forces al Golf Pèrsic, diuen que no volen armes nuclears –com a mínim per ara–, són els nostres amics. I que no se’n parli més, per favor.

Alhora, tot plegat pot ser que també serveixi per reforçar països com Rússia i la Xina, que seguiran comprant petroli iranià i tindran més poder de negociació que abans: i és que, quan la clientela t’abandona, acabes venent-ho tot a preu de saldo. Unes rebaixes que, en el cas d’un país també exportador com Rússia, poden servir fins i tot per revendre el cru iranià a preus normals i fer-hi negoci. Són les lleis del mercat, i qui segur que les patirà és la població iraniana: les exportacions de petroli suposen el 50% dels ingressos del govern iranià, que sens dubte es veurà obligat a retallar els subsidis amb què sotmet a la població i substituir-los per encara més dialèctica antioccidental i, per què no, antisemita.
La pregunta clau és si aquestes sancions serviran pel que haurien de servir: aturar el programa nuclear iranià. La resposta, molt em temo, és que no. Són mesures ja a la desesperada, l’últim intent d’evitar una guerra abans que l’altre gran provocador de la regió, Israel, es decideixi a llençar un atac preventiu per destruir les instal·lacions d’enriquiment d’urani iranianes. Si s’adopten, és perquè es creu que poden funcionar. Malgrat tot, no tenen en compte un element clau: la política exterior agressiva d’Iran té com a màxima finalitat la preservació del règim dels aiatol·làs. De fet, podríem dir que està a mig camí entre el model xinès – que, a més d’aconseguir l’hegemonia regional, busca preservar el poder del Partit Comunista– i el nordcoreà, on els membres de la dinastia Kim i la seva camarilla han sigut capaços d’aïllar completament el país durant dècades i crear un asfixiant culte de la personalitat amb caires de fanatisme religiós per tal de mantenir el poder.

Amb aquestes dues dictadures amb capacitat nuclear com a referent, l’Iran aspira, òbviament, a decantar al seu favor l’equilibri de poder regional i convertir-se en una amenaça molt més que dialèctica per l’estat d’Israel i, per extensió, pels EUA i pels seus aliats del Golf Pèrsic. Ara bé, què duu al règim iranià a perseguir aquest objectiu, cada cop més descaradament, precisament després de les protestes posteriors a les eleccions presidencials de 2009? La resposta és ben senzilla: garantir l’estabilitat interna i la perpetuació del règim dels aiatol·làs, de la revolució islàmica i de la Guàrdia Revolucionària, una mena de teocràcia disfressada de democràcia les elits de la qual no volen acabar com el seu antic veí Saddam Hussein o com l’estrafolari Gaddafi. Corea del Nord, valuós soci d’Iran en matèria de tecnologia balística, és el millor exemple de com posseir armes nuclears garanteix la supervivència d’un règim autoritari, per cruel que sigui. No hi ha responsabilitat de protegir que valgui si hi ha urani o plutoni enriquit pel mig: ai, si en Saddam hagués tingut armes de destrucció massiva de veritat!

Al cap i a la fi, ni els iranians ni els nordcoreans són tan diferents de les nostres elits democràtiques: senzillament utilitzen mitjans diferents –i diguem-ne que més agressius– per preservar els seus privilegis i perpetuar-se en el poder. Si no, que algú m’expliqui per què, a part de molta xerrameca, no s’ha fet res de res per eradicar el fenomen dels paradisos fiscals. Potser perquè no els interessa als que ens manen –ara mateix reunits a Davos, Suïssa, paradís fiscal per excel·lència, per parlar precisament de diners– ni als que volen manar-nos. Com Mitt Romney, de qui precisament parlàvem la setmana passada i que, pel que sembla, a més de pagar només un 14% d’impostos sobre uns ingressos declarats de quasi 45 milions de dòlars, té uns quants estalvis a les illes Caiman. Ja ho diuen: qui no té un all, té una ceba. I qui no té ni una cosa ni l’altra, enriqueix urani.]]> http://blogs.araponent.cat/castells-benabarre/blog/1259/connectats-a-radio-balaguer http://blogs.araponent.cat/castells-benabarre/blog/1259/connectats-a-radio-balaguer Tue, 24 Jan 2012 09:38:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/castells-benabarre/blog/1259/connectats-a-radio-balaguer http://blogs.araponent.cat/rosa-peroy-ribes/blog/1258/el-tocino-i-la-velocitat http://blogs.araponent.cat/rosa-peroy-ribes/blog/1258/el-tocino-i-la-velocitat Mon, 23 Jan 2012 13:11:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/rosa-peroy-ribes/blog/1258/el-tocino-i-la-velocitat  
Imagineu-vos, però, que en la mateixa situació quan arribeu a casa li oferiu al veí una copa de bon vi, instal·lats còmodament al sofà de casa. Segurament, si no es tracta d'un abstemi integrista (o d'un alienígena, que ve a ser el mateix), l'economista acceptarà encantat, i potser, si hi ha feeling, serà l'inici d'una bella amistat. En termes econòmics, el vostre veí sap millor que ningú que el preu d'una copa de vi és molt menor, per molt bo que sigui el nèctar, de 50 euros. Però en aquest exemple, el que compta és el valor, no el preu (com aquella coneguda dita castellana: cualquier necio confunde valor y precio).

Tal com diu Dan Ariely en Les trampes del desig, la nostra vida transcorre simultàniament per dos mons paral·lels: el regit per les normes socials, inherents en la nostra naturalesa social i en la nostra necessitat de comunicació, i el governat per mercantilisme pur i dur, on l'intercanvi està perfectament definit (sobretot després de l'aparició de la moneda). L'error colossal que heu comès en el primer exemple és barrejar els dos perfils. L'autor ho il·lustra clarament en el terreny sexual: per una bona estoneta amb la vostra parella no se us passarà pel cap (espero!) deixar 60 euros damunt la tauleta de nit, com tampoc s’espera d'un intercanvi sexual mercantil que un dels partenaires juri amor etern. Seria barrejar el tocino amb la velocitat.

Una cosa així sembla haver passat, segons van corroborant descobriments i teories antropològiques, en el concepte de família. Aquest tipus d'organització no és res més que una manera d'adaptar-se a les circumstàncies de cada època històrica que a l'ésser humà li ha tocat viure. Segons José María Bermúdez, codirector dels jaciments d'Atapuerca, en l'època dels caçadors-recol·lectors, la visió melindrosa de la família nuclear actual hagués estat un estrepitós fracàs adaptatiu (els homes morien joves, havien de garantir la seva herència genètica amb rapidesa: en un mitjà tan hostil la poligàmia era indispensable per perpetrar l'espècie). El naixement del concepte de família nuclear tal com la entenem en la actualitat, té l'origen en la societat burgesa universalitzada durant el segle XIX. És un altre model adaptatiu, mediatitzat per la necessitat de canalitzar herències, jerarquitzant la figura del patriarca i la preeminència del germà gran sobre el petit.

Però vet aquí que (con la Iglesia hemos topado) apareix el vernís religiós i el concepte d'amor etern per acabar de fer el sediment de la parella heterosexual (Adam i Eva), perpètuament unida per lligams emocionals que res tenen a veure amb propietats, expectatives socials o rols home-dona. Ja està l'embolic muntat. I encara que la història s'entesti a demostrar-nos que són les circumstàncies socials les que modelen les formes de convivència, que en la canviant societat nostra han de ser, necessàriament heterogènies, com heterogeni és el món en què vivim, nosaltres continuem neolíticament penjats de la nostra mitja taronja, encara que en el neolític això fos impensable.

Per això, en la sèrie Padre de Familia, un dels factors que més comicitat ens causa (apart de la immensa caricatura que representa de la societat occidental) és l'infinit enamorament que Lois professa pel talòs del Peter. Bé, això i Brian, l'intel·ligent gos que parla. La inversemblança és gairebé equiparable.
]]> http://blogs.araponent.cat/jesus-magan/blog/1257/guia-per-protegir-la-industria-musical-i-cinematografica-o-els-interessos-propis http://blogs.araponent.cat/jesus-magan/blog/1257/guia-per-protegir-la-industria-musical-i-cinematografica-o-els-interessos-propis Mon, 23 Jan 2012 09:23:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/jesus-magan/blog/1257/guia-per-protegir-la-industria-musical-i-cinematografica-o-els-interessos-propis  
2. En segon lloc substituir els verbs copiar i compartir per falsificar i robar.
 
3. Crear un impost en tots els aparells què puguin reproduir o gravar música o pel·lícules (amb o sense drets d’autor). S’anomenarà cànon digital i s’intentarà donar els mínims beneficis als autors.
 
4. Si aquestes tres mesures no han calat i encara persisteixen problemes s’haurà de crear una societat privada (SGAE) dedicada a vigilar festes populars, concerts benèfics, festes d’aniversari i qualsevol altre tipus de celebració, per intentar treure benefici (propi) de tot allò possible.
 
5. Tot seguit condemnar públicament i qualificar de delinqüents tots aquells que descarreguin material amb drets d’autor, malgrat no l’utilitzin amb ànim de lucre.
 
6. Tancar tot tipus de pàgines web què emmagatzemi o enllaci aquest tipus de material (més del 30% de totes les pàgines del món) encara que es violin els drets de privacitat dels usuaris o s’esborrin arxius amb drets d’autor.
 
 
Si totes aquestes mesures no han resultat i la pirateria encara persisteix potser s’hauria de renovar la industria musical i cinematogràfica, crear plataformes streaming a la xarxa o reduir les taxes de benefici de les grans productores, cosa que comportaria una rebaixa en el preu del producte o servei final.
 
Però millor seguir com abans i tenir algú per senyalar, algú per culpar i fer-li carregar el pes del fracàs d’una indústria condemnada des que va aparèixer Internet i que no remuntarà si no és pren consciència del veritable problema.
]]> http://blogs.araponent.cat/maite-sadurni/blog/1256/pels-de-punxa-i-senyals-acustics http://blogs.araponent.cat/maite-sadurni/blog/1256/pels-de-punxa-i-senyals-acustics Sat, 21 Jan 2012 09:35:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/maite-sadurni/blog/1256/pels-de-punxa-i-senyals-acustics
Abans que s'apoderi de mi la tafaneria, penso...segur que li ha escoltat al seu pare que ratlla una mica de roquer. Al final, la curiositat em venç i li pregunto còm ha descobert els Who...-Veient Quadrophenia en un canal de televisió- diu, i es queda tan ampla! O sigui, que subestimem els adolescents per la música que majoritàriament consumeixen quan en realitat (i no és per raons de sang melòmana) els seus gustos i sensibilitats moltes vegades ens ultrapassen.

La programació musical de les cadenes de ràdio-fòrmula està dissenyada a cop d'enquesta, però resulta molt gratificant adornar-se'n, sobretot quan ets una mica torracollons en aquesta matèria, que hi ha una linia bastant gruixuda entre el que consumim, el que ens agrada, o el que necessitem. (Potser si a casa estés sonant tot el dia el Fary o Pimpinela aquest article no l'hagués publicat mai, bàsicament per respecte al vostre bon criteri).
 
Quan jo era petita, a casa cada diumenge sentia òperes i sarsueles...i no us dic que no m'agradi la lírica, però a mi m'han tirat més altres tendències sonores. El criteri pot alimentar-se de l'educació, però sense dubte, té moltes altres finestres. Em pregunto per quins set sous hi ha aquesta tendència malaltissa a subestimar els adolescents, car no ho fan tot tan malament, caram!

Si és veritat que la música no té edat ni fronteres, el que us he explicat només és un petit exemple de la complicitat que la música és capaç de generar. En un període de màxima confrontació intergeneracional com és l’adolescència, resulta molt gratificant, sobretot quan has sobrepassat la barrera psicològica dels 40, comprovar aquest bon feedback  amb una personeta que en té 17. I ara, amb el vostre permís us haig de deixar que me’n vaig al gimnàs escoltant el “Baba O’Riley” dels Who que, per cert, la meva filla fa servir de despertador.
]]> http://blogs.araponent.cat/andratx-badia-escola/blog/1255/el-primer http://blogs.araponent.cat/andratx-badia-escola/blog/1255/el-primer Thu, 19 Jan 2012 22:37:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/andratx-badia-escola/blog/1255/el-primer  
Però només aparentment. El tarannà provincià i acomplexat que van deixar com a herència els anys negres del franquisme, rèmora de la fórmula aculturant del leridanismo, encara plana com una llosa per la nostra ciutat i els pobles de la rodalia. Una sensació que s’ha vist adobada després per la discriminació constant que hem patit per la nostra posició dita perifèrica i que ha contribuït, sens dubte, a crear el sentiment de greuge que he sentit esgrimir des que tinc ús de raó per reivindicar el dret a existir d’aquestes comarques.
 
És evident que només és perifèric allò que se situa als marges o als extrems d’un cos central. Això em porta a pensar que, per tindre aquesta condició, a més de ser marginat pel centre cal la voluntat pròpia de sentir-se’n. Pot ser –no dic que no– que hi pugui haver un punt d’indefensió apresa inoculat per l’experiència de les últimes dècades, però quan a l’ambient es nota que per Lleida ja està bé és l’anar fent diari de molta gent alguna cosa no va a l’hora. I això, deixeu-m’ho dir, és molt alarmant!
 
Una de les poques creences que tinc més arrelades –les altres les deixo per a futurs articles–  és que el país necessita la nostra ciutat (i conjuntament amb aquesta, tots els nostres pobles). La posició geogràfica privilegiada de què gaudeix fa (i no descobreixo pas la sopa d’all) que sigui una cruïlla de camins indispensable. I això no només hauria de servir per omplir capítols de la història bèl·lica peninsular (totes les guerres que s’hi han esdevingut, tard o d’hora, han vingut a creuar el Segre) sinó, donat que és un lloc de pas, per fer fluir les idees, la comunicació i el coneixement entre gent diversa.
 
Allò que a escala local en diem plaça o carrer Major. I res més lluny del que pretenc des d’aquesta tribuna quinzenal: recuperar, en format virtual, les tertúlies que es feien en moltes de les rebotigues lleidatanes sobre temes diversos i entre personatges heterogenis. Sigueu-hi benvinguts!
 
(Des d’aquesta òptica, ben mirat, deixem de ser perifèrics i esdevenim el múscul vertebrador d’un país que, alliberat de la visió hispanocèntrica, mira en una doble direcció: cap al cor d’Europa i cap a la Mediterrània. És el somni de l’estat transpirinenc que van tindre un dia els nostres avantpassats medievals.)
]]> http://blogs.araponent.cat/gerard-virgili/blog/1254/peperminator http://blogs.araponent.cat/gerard-virgili/blog/1254/peperminator Thu, 19 Jan 2012 22:36:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/gerard-virgili/blog/1254/peperminator
Tot i l’ampli historial de col·leccionistes de vermelles de la Lliga Espanyola, ha arribat un home capaç de revolucionar el món de la falta. No només es veu amb cor de simular que rep agressions, sinó que tant li fa si la pilota està o no en joc per cometre alguna de les seves entremaliadures. Arran de l’últim Madrid-Barça i la seva actuació prolífica, no he trobat millor manera de parlar d’esports que fer-ho explicant què no s’ha de fer en un terreny de joc. Millor dit, ja ens ho explica ell.

L’última meravella del més que polèmic Pepe, trepitjar sense miraments i de forma totalment intencionada la mà de Messi, és només la punta d’un iceberg que ja comença a ser massa gran. Potser ara, fruit de la repercussió mundial que tindran les imatges, el Reial Madrid demana perdó públicament pel comportament del seu jugador, però serà una reacció tardana, tenint en compte que al pobre Casquero ja fa temps que li fa mal l’esquena i que Alves encara gira després de la puntada de peu que va rebre a la cama.

Senyors, això ja no és futbol. Aturar un contrari amb certa violència i rebre targeta és fins a cert punt lícit, i entra dins els paràmetres del que pot acceptar-se, però això ja no es tracta d’esport. Pepe actua al camp amb una impunitat sense precedents, repartint a tort i a dret, lluny del que podria ser castigat amb amonestació. La sanció que ha d’endur-se aquest individu ha de ser exemplar, sense precedents, a l’altura del seus actes. Tant de bo, si la Federació entén l’esportivitat com l’entenc jo, el 3 deixi de ser el seu número de camiseta i signifiqui els anys que ha d’estar sense tocar pilota. 
]]> http://blogs.araponent.cat/david-colell-orrit/blog/1253/a-un-ministre-de-la-mort http://blogs.araponent.cat/david-colell-orrit/blog/1253/a-un-ministre-de-la-mort Wed, 18 Jan 2012 20:58:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/david-colell-orrit/blog/1253/a-un-ministre-de-la-mort ]]> http://blogs.araponent.cat/francesc-pont-casellas/blog/1252/una-cursa-amb-doble-moral http://blogs.araponent.cat/francesc-pont-casellas/blog/1252/una-cursa-amb-doble-moral Tue, 17 Jan 2012 21:12:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/francesc-pont-casellas/blog/1252/una-cursa-amb-doble-moral Ja ho diu la dita castellana: al país dels cecs, el guerxo és el rei. El president Obama, àmpliament vilipendiat durant els seus més de tres anys de mandat, que han estat marcats per una recuperació econòmica anèmica, unes elevades taxes d’atur i la confirmació dels fracassos de les guerres d’Iraq i d’Afganistan, però també per l’aprovació d’una polèmica reforma sanitària, per la caça i captura de l’odiat Osama Bin Laden –possiblement, el punt àlgid de la seva presidència per a molts nord-americans– i, per fortuna seva, per una oposició republicana controlada per l’ala ultraconservadora del partit, gens disposada a cooperar i mancada d’un lideratge clar, té un camí aparentment planer cap a la reelecció.

Probablement hàgim d’entendre les victòries de Romney als primers caucus republicans d’acord amb aquesta lògica del galliner sense gall: l’antic governador de l’estat de Massachussets destaca, per sobre de tot, per una sorprenent habilitat per canviar de jaqueta i redefinir les seves preferències polítiques en funció del clima polític que impera. Fent ús d’aquesta personalitat camaleònica, i enfrontat amb un electorat conservador cada cop més desdenyós de la socialdemocràcia, Romney ara nega que la reforma sanitària que va impulsar quan era governador fos similar a l’aprovada recentment per Obama, per bé que nombrosos experts i analistes afirmaren que l’Obamacare estava tant basat en la proposta fallida de Bill Clinton de mitjans anys 90 com en el Romneycare de Massachussets.

Romney intenta reforçar la seva candidatura tot donant una imatge d’home de negocis hàbil, que serà capaç de dirigir els EUA com si fossin una empresa eficient i rendible. S’oblida de dir, però, que la seva experiència com a directiu es concentra en una empresa d’inversions de risc que es dedicava a comprar empreses en fallida i a reestructurar-les mitjançant l’eliminació de nombrosos llocs de treball; un missatge paral·lel que, de ben segur, no agradaria al 99 % dels nord-americans. Per acabar-ho d’adobar, en un país on la religió ocupa un lloc molt destacat en la vida de cada cop més ciutadans, el Partit Republicà s’està veient abocat a presentar un candidat mormó a les presidencials, un fet capaç de despertar un viu recel entre molts nord-americans: gairebé la meitat afirmen no saber si els mormons són cristians o no. En resum, un panorama més que desolador per al principal candidat a fer front a Obama el proper 6 de novembre de 2012.

Què ha dut, doncs, al Partit Republicà, a haver-se de conformar amb un candidat poc carismàtic, aparentment sense idees pròpies que, per aquestes mateixes raons, ja va quedar a la cuneta a les primàries de 2008? La resposta rau, en part, en la tan coneguda doble moral nord-americana, de què semblen ser víctimes tots els precandidats del Grand Old Party.

Rick Perry, el successor de George W. Bush com a governador de Texas, va ser el primer capaç de superar a Romney en les enquestes, empès per les bones dades econòmiques texanes; fins i tot ja hi havia qui pronosticava que tindríem un altre cowboy a la Casa Blanca. No tan ràpid, amic meu: en un debat televisat a escala nacional el passat mes de novembre, Perry anunciava que suprimiria tres dels departaments del govern federal: Comerç, Educació i... bé, sabem que el tercer era el de Medi Ambient perquè Ron Paul, veient el patiment del seu col·lega, el va ajudar. Lapsus, pèrdua de confiança i adéu a totes les opcions.

Newt Gingrich, el veterà polític arquitecte del Contracte amb Amèrica de 1994, ha anat perdent gas a mesura que es contrastava el seu perfil ultraconservador i profundament religiós amb els seus salvatges atacs a la figura de Romney, a qui va arribar a qualificar de boig perillós, i el seu obscur passat, que inclou passatges com demanar el divorci a la seva esposa quan ella estava a punt de morir, malalta terminal, a l'hospital. Herman Cain, el magnat de la pizza sense cap mena d’experiència política prèvia, va passar de ser un perfecte desconegut a fer front, com a mínim durant unes quantes setmanes, a Romney. Malgrat això, les opcions d'aquest self-made man es van evaporar quan van començar a sortir a la llum escàndols sexuals amb antigues empleades. Cain va acabar retirant la seva candidatura a principis de desembre.

Rick Santorum i Ron Paul són, ara per ara, els únics que poden aspirar a fer ombra a Romney. Santorum era un quasi total desconegut fa escassament sis mesos. Aquest antic advocat –que tenia la World Wrestling Federation (WWF) de Hulk Hogan i companyia com a principal client– lluita ara pel suport de l'ala més conservadora del partit amb el llibertari Ron Paul. Les seves famoses declaracions en contra dels homosexuals són tant un ganxo per als seus seguidors com una llosa virtual: fins fa ben poc, els primers resultats obtinguts en cercar el seu cognom a Google duien a llocs webs relacionats amb la pràctica de la sodomia.

Ron Paul, per la seva banda, és un veterà de 76 anys que s’ha convertit en tota una sensació entre bona part dels republicans més joves: de fet, els seus mítings poden semblar vistoses xerrades a la vora del foc d’un innocent avi carismàtic, rodejat d’un bon grapat de néts enfervorits amb les seves batalletes. Res més lluny de la realitat: aquest constitucionalista llibertari, considerat el congressista més conservador dels més de 3.300 que han passat per la Cambra de Representants i el Senat des de 1937 i pare intel·lectual del Tea Party, té l’aspiració de governar per destruir el govern. I vol començar pel banc central, la Reserva Federal, malgrat ser, irònicament, el president del comitè parlamentari que la supervisa.

El més beneficiat d'aquest autèntic guirigall republicà és, sense cap mena de dubte, l'actual president, Barack Obama. La maquinària de la reelecció ja està en marxa: donacions a ritme de rècord per a la campanya, una estratègia basada des de fa mesos en atacar els punts febles de Romney i, sobretot, la visibilitat que dóna ser president. Si a això hi sumem el cop d'efecte de la mort de Bin Laden i la reducció, lenta però constant, dels nivells d'atur, tot sembla indicar que la cursa electoral serà, més aviat, un home run. Per si un cas, els organitzadors de la campanya d'Obama ja es van ocupar de comprar tot l'espai publicitari disponible a les portades dels principals rotatius de l'estat de New Hampshire el dia en què s'hi celebraven les primàries republicanes. Perquè això, al cap i a la fi, és Amèrica.
]]> http://blogs.araponent.cat/mariona-lladonosa/blog/1251/prou-mercadejar-amb-la-nostra-salut-larnau-no-esta-en-venda http://blogs.araponent.cat/mariona-lladonosa/blog/1251/prou-mercadejar-amb-la-nostra-salut-larnau-no-esta-en-venda Tue, 17 Jan 2012 13:28:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/mariona-lladonosa/blog/1251/prou-mercadejar-amb-la-nostra-salut-larnau-no-esta-en-venda  
Segons els mitjans de comunicació, responsables del Departament haurien explicat que el primer pas d’aquesta prova pilot serà el traspàs de la gestió dels centres esmentats a la direcció d’hospitals i ambulatoris de forma independent a l’ICS. Sembla ser que els següents passos ens han de menar a que aquests centres disposin de número d’identificació fiscal propi i que s’obri a l’entrada de capital privat mitjançant vies com la construcció de societats mixtes amb operadors privats, o bé participades pels propis professionals que esdevindrien una mena d’accionistes, entre d’altres fórmules empresarials que no han estat concretades.
 
Respecte a l’aplicació del pla pilot a diversos Centres d'Atenció Primària de la província de Lleida, es va anunciar que aquest afectaria a una desena de centres i que suposaria la introducció de mesures com: agrupar-los per zones geogràfiques (per determinar), que aquests grups d’ambulatoris funcionarien com empreses autònomes desvinculades dels hospitals públics, i que s’atorgaria la potestat a cada ambulatori de derivar al pacient al centre hospitalari que consideri més oportú (que al seu torn es convertirà, com hem vist, en una empresa) trencant així l’estructura territorial de l'ICS. En ambdós casos, es preveu també que el resultat econòmic derivat de la gestió d’hospitals i grups d’ambulatoris repercutirà en els propis centres, tant si hi ha superàvit com si hi han pèrdues.
 
Tot plegat respon a una política d'incansable liberalització del govern de la Generalitat que pretén sanejar els comptes públics a base d’eliminar drets i serveis, i arriba en un context ja deteriorat a base de retallades severes a la sanitat pública catalana, que ja han tingut greus conseqüències a les nostres comarques, on els ciutadans i ciutadanes hem vist afectats -qualitativa i quantitativament- els serveis sanitaris dels que en som usuaris.
 
S’impulsa doncs un model que posa en perill els principis d’universalitat en l’accés, d’igualtat efectiva dels usuaris de la sanitat pública i el propidret fonamental a la salut; un model que repercutirà negativament en el ja delicat equilibri territorial del país, amb un acusat perjudici pels habitants de les comarques de Ponent que ja saben el que és haver de desplaçar-se lluny per rebre determinats tractaments; i un model que condueix a una mercantilització que amenaça la cohesió i el nostre futur d’una societat que, no amb pocs sacrificis i esforços, s’havia dotat d’un servei sanitari català públic i de qualitat.
 
Per tant, en els propers mesos caldrà més que mai restar al costat dels treballadors i les treballadores del sistema sanitari, fent pinya amb els seus professionals. Com a part implicada que en som, els usuaris i usuàries de l’Arnau de Vilanova i dels Centres d'Atenció Primària a Ponent, hem de contribuir a evitar que els oportunistes utilitzin el context actual de crisi per esquarterar i repartir-se el sistema sanitari a trossos. I cal fer-ho abans que no sigui massa tard, perquè per naturalesa, els interessos del sector privat i els seus representants polítics, són insaciables.
]]> http://blogs.araponent.cat/miquel-aguilar-i-montero/blog/1250/el-guru-de-la-supervivencia-politica http://blogs.araponent.cat/miquel-aguilar-i-montero/blog/1250/el-guru-de-la-supervivencia-politica Tue, 17 Jan 2012 10:54:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/miquel-aguilar-i-montero/blog/1250/el-guru-de-la-supervivencia-politica  
La figura de Fraga, sens dubte, serà glossada a bastament durant els propers dies pels mitjans de comunicació d’arreu de l’Estat. En alguns casos, hi veurem la crítica visceral dels qui tampoc no han entès la benevolència amb la qual ha estat tractat pels impulsors d’un règim polític que es troba als antípodes del que anteriorment representava. En altres casos, però, hi veurem la nostàlgia dels qui enyoren precisament allò que Fraga era i es jactava de ser: el darrer dirigent franquista a ocupar llocs d’importància a l’estructura política de l’Estat. I és que Fraga, malgrat tot, ha personalitzat un procés de transformació de l’Estat espanyol que, sense deixar enrere el passat, ha pretès conquerir el que la resta de les nacions europees anomenaven present. No cal dir, però, que aquest ha estat un procés fallit, cada vegada més clarament sense futur.
 
En un context de falsa democratització intencionada, molt contràriament a la resta de les nacions europees que van ser víctimes de dictadures tant o més cruentes, una persona de la rellevància de Fraga va ser clau per explicar a la població que no calia passar pàgina, sinó tan sols mirar cap a una altra banda per no fer-se mala sang del canvi de format que esdevenia imprescindible. Al guru de la supervivència política, botxí per als uns i insígnia per als altres, li va correspondre el paper de personificar el canvi de règim polític d’una manera més o menys calmada, més o menys pactada i més o menys entenedora.
 
Com a signant de la nova Constitució, decretava, anys després de dir que el carrer era seu, que ara els carrers i les places podien ser de tots, sempre que se’n fes un ús correcte. Com a fundador de la nova dreta democràtica, primer sota les sigles AP i després sota les sigles PP, proclamava, després de representar el partit únic que havia de regir el destí de tots els espanyols, que cadascú podia ser amo del seu destí, sempre que aquest estigués degudament conduït per una nova classe política que cada vegada genera més dubtes i indiferències. Com a diputat al Congrés, senador i president de la Xunta, esdevenia, després de reprimir fins a la sacietat qualsevol mena d’aflorament democràtic, un més entre una nova estirp de professionals de la política, més avesats a mantenir-se al poder que a treballar pel vertader progrés dels votants que els hi mantenien, més democràtics de paraula que de fets o intencions.
 
Fraga, en tot cas, ha estat un mestre per als uns i un exemple per als altres. Un mestre per als nostàlgics del franquisme, que han entès, a la seva manera, que el món d’avui reconeix altres formes i altres maneres de fer (això és, que una tènue capa de pintura pot tapar les vergonyes sense la necessitat de fer reformes a fons). Un exemple per als antifranquistes, que han entès, també a la seva manera, que en aquest malaurat racó de món gairebé tot s’hi val per sobreviure als embats del destí (això és, que la política, d’ençà de la Transició, és una bicoca d’on ningú no surt malparat, per molt grossa que l’hagi dit o fet, sempre que se sàpiga adaptar a les atzaroses circumstàncies o vendre’s al millor postor). I d’això, amics meus, aquí no en diem altra cosa que democràcia.
]]> http://blogs.araponent.cat/ribera/blog/1249/de-literatura-portatil http://blogs.araponent.cat/ribera/blog/1249/de-literatura-portatil Thu, 12 Jan 2012 22:36:00 +0100 http://blogs.araponent.cat/ribera/blog/1249/de-literatura-portatil Projecte Gutenbergi Open Librarysón un bon punt de partida per a la recerca de textos de domini públic i per descobrir algunes joies que difícilment trobaríem a la biblioteca del barri. Un bon programari –també de domini públic–per a la conversió de documents a format EPUB o MOBIPOCKET (que són dos dels estàndards més estesos en format electrònic) és el Calibre, que us recomano especialment perquè de passada us pot ajudar a organitzar-vos la vostra biblioteca virtual. Fa pocs dies vaig realitzar la meva primera compra d'un EPUB a la llibreria virtual llibres.cat que tenen els de l'Enciclopèdia Catalana. La Petita crònica d'un professor de secundària, de Toni Sala. Un llibre més que recomanable encara que no sigueu del gremi de l'ensenyament i també per conèixer aquest interessantíssim autor del Baix Empordà. El fet és que aquesta experiència comercial em va fer adonar que, tot i que la seva introducció és irreversible, el llibre electrònic de pagament al nostre país ho té encara una mica cru. Parlo en primer lloc de la poca oferta existent en llengua catalana i també de la dificultat per a l'adquisició en una llibreria virtual. Un acte per al qual necessites, a banda de confiança en les transaccions amb targeta de crèdit o plataformes virtuals de pagament, disposar d'un software que accepti la descàrrega d'arxius amb protecció de còpia (DRM) –tipus Adobe Digital Editionso similar–i després saber com t'ho has de manegar per enviar-lo al teu dispositiu de lectura. Un procés per al qual cal una certa iniciació i que pot semblar un escull infranquejable a una part important dels lectors de tota la vida que seguiran preferint anar a la llibreria a comprar el seu llibre en suport paper.
]]>