AraPonent.cat

Els temporers són persones

Mon, 17 Jun 2013 05:00:00 +0200

És ben sabut que les ciutats agrícoles com Lleida necessiten periòdicament treballadors per dur a terme la recollida de la fruita, una feina dura i ingrata que tradicionalment la gent d'aquí no vol fer, motiu pel qual s'apleguen persones de múltiples nacionalitats que han permès històricament prosperar el sector primari a Ponent. Aquests temporers vistos amb desconfiança en temps de vaques grasses són ara, en temps de crisi, vistos tot sovint amb autèntic menyspreu. S'agrupen en places amagades dels ulls inquisidors de la ciutat i en unes condicions deplorables.

Si bé l'Ajuntament col·labora amb les entitats socials per tal de que aquests tinguin menjar (durant 14 dies), servei de rober i de consigna i puguin dutxar-se i rentar la roba de tant en tant, el cert és que la Paeria sembla delegar cada cop més les polítiques socials en entitats privades eludint la seva responsabilitat. Des de la CUP, entenem que el paper d'aquestes entitats, malgrat estar fent una molt bona feina que haurien de seguir fent, hauria de ser de suport a la tasca de l'administració pública, mai a l'inrevés. Però el consistori no tan sols sembla desinteressar-se cada cop més per aquestes persones, a vegades tot indica que actua directament en contra d'elles. És fa palpable en fets com identificacions massives per part dels cossos de seguretat, que manifesten envers aquests treballadors i treballadores una presumpció més de culpabilitat que no pas d'innocència. També quan els serveis de neteja, tot fent la seva feina, mullen i de vegades tiren a la brossa les escasses propietats que els acompanyen. O en accions ben simples com tancar les fonts per tal que no tinguin accés a l'aigua corrent allà on es troben.

Òbviament aquesta situació és inacceptable des d'un punt de vista humà i insostenible des d'un punt de vista social. Grans grups de persones compartint espai en la via pública sense serveis adequats, fent les seves necessitats en qualsevol racó, sense aigua corrent, sotmesos a les elevades temperatures de l'estiu, sense un sostre en cas de pluja atempta contra la dignitat de les persones, tant de les que ho pateixen com de les que en som espectadores. A més, el potencial de conflictivitat social de la situació és elevadíssim, pel que els i les professionals del treball social han d'invertir cada cop més temps fent d'intermediaris amb els veïns i veïnes. Aquesta situació es veu agreujada per la inexistència d'un Alberg Municipal des que l'any 2005 el tripartit va tancar el del carrer Panera, de forma que als temporers s'hi suma una diversitat de gent en situació de sense llar i per tant amb problemàtiques ben diferents, donant lloc a una heterogeneïtat que no fa més que afegir conflictivitat. A tot plegat hem d'afegir una precarització de les condicions laborals dels professionals del treball social, que abans eren contractats amb plans d'ocupació i ara es contracten amb fórmules que no haurien de ser pròpies d'una administració pública.

Davant d'aquesta situació caldria que els diferents governs municipals de la zona es coordinessin per tal de mantenir una xarxa d'allotjaments dignes destinats aquestes persones, evitant així l'efecte crida a una sola localitat. Al marge d'això, s'hauria de reobrir l'Alberg Municipal, tal i com fa anys que des de la CUP reclamem, per tal d'atendre aquelles persones que es troben en situació de sense llar durant tot l'any. Unes mesures assenyades que evitarien problemes sanitaris i socials però que no haurien d'evitar que, mentre s'implementen, es millorin les condicions dels temporers començant per obrir les fonts, disposar de serveis per tal que puguin fer les seves necessitats i sobretot tractant-los com allò que són, persones.
Rubèn Cobo

Quan la xarxa deixa de ser xauxa

Sun, 09 Jun 2013 12:22:00 +0200

Les recents filtracions de documents classificats per part del Guardian i del Washington Post, en què es destapen un programa nord-americà de seguiment i rastreig massiu de comunicacions telefòniques i electròniques i una ordre presidencial en què s’emfasitza el desenvolupament i manteniment d’una llista d’objectius de tot el món contra els quals el govern nord-americà podria dirigir atacs cibernètics, ens han de fer reflexionar sobre com la societat de la informació s’està convertint, més aviat, en una societat de perills invisibles i incontrolables, marcada per una supervisió subtil però penetrant, silenciosa però efectiva, discreta però omnipresent.

Si bé l’objectiu final declarat d’ambdós programes secrets és la protecció dels interessos nacionals dels Estats Units, cadascun d’ells genera, a la seva manera, un bon nombre d’interrogants i de riscos per al benestar de tots plegats, ja visquem a un poblet de Lleida o a una megalòpoli asiàtica. Per una banda, l’anonimat de qualsevol de les nostres comunicacions queda cada cop més en entredit: més enllà del cas dels EUA, en què el govern sempre sembla trobar l’excusa perfecta en la interminable guerra contra el terrorisme, l’organització Privacy International denuncia que països com Alemanya o Holanda –i qui sap si també Espanya i el nostre benvolgut CNI– utilitzen mètodes similars d’espionatge i recollida massiva de dades. En la mateixa línia, aquesta mateixa setmana també es publicava un informe de l’ONU sobre llibertat d’opinió i d’expressió en què s’afirmava que, a mesura que avançaven els sistemes de comunicació, els estats han anat augmentant el control i la supervisió que fan de les comunicacions dels ciutadans, sovint sense una causa justa que ho pogués justificar.

Què implica, tot això? Des d’inseguretat jurídica fins a una reducció notable del grau de privadesa a què qualsevol humà que visqui en una societat com la nostra i que pretengui mantenir-se actiu laboralment i social hauria de poder tenir dret. Altrament dit, el control i la supervisió a gran escala de les vides privades dels ciutadans, que fins ara es considerava un element propi dels règims autoritaris, s’està convertint en una alarmant tendència que afecta a països amb sistemes polítics de tots tipus i colors. I això, en alguns casos, podria suposar greus violacions dels drets i llibertats civils. La privadesa i la llibertat d’expressió són dues cares de la mateixa moneda: l’una depèn de l’altra. Si no saps qui et pot estar escoltant, és força probable que deixis de dir certes coses.

D’altra banda, el risc que comporta el creixent interès dels grans poders mundials per reforçar les seves capacitats cibernètiques, no només amb finalitats defensives sinó també ofensives, posa en risc el sistema global de governança i seguretat col·lectiva a través d’una amenaça invisible, aparentment innòcua, però amb unes conseqüències potencialment devastadores. Tal com afirmen els periodistes que firmaven l’exclusiva de The Guardian, aquesta directiva presidencial és especialment significativa perquè defineix criteris per a dur a terme accions preemptives o preventives, no només com a resposta a atacs de tercers, quelcom especialment perillós pel potencial d’escalada de les hostilitats –sense precedents històrics vàlids en què basar-se– que cal afegir a la mateixa naturalesa furtiva, aparentment imperceptible i gairebé invisible d’aquesta nova i poderosa arma.

Més enllà de la rapidesa i el sigil amb què es podria materialitzar un atac d’aquestes característiques, l’acceptació quotidiana del paper que les noves tecnologies juguen a la nostra vida fa que no ens plantegem fins a quin punt depenem del correcte funcionament dels sistemes informàtics. Les conseqüències que un atac cibernètic a gran escala podria tenir per al normal desenvolupament de les nostres vides resulten gairebé inimaginables: des del col·lapse del sistema financer fins la fallida de les xarxes de distribució d’energia elèctrica, passant per la inutilització de tots els canals de comunicació, tan unidireccionals com bidireccionals, o la total paralització dels sistemes de transport de persones i mercaderies.

Tots plegats tendim a pensar que el món virtual és un campi qui pugui. Qui més qui menys, descarrega música o vídeos il·legalment, o fins i tot escriu coses a fòrums, al mur del Facebook o a Twitter que potser no s’atreviria a dir cara a cara, en la vida real. Aquest món d’avatars i de pseudònims, que sembla estar més enllà de l’abast de les lleis i de la censura moral o oficial, té una doble cara i ofereix unes possibilitats repressives i persuasives enormes als poders que les vulguin utilitzar. I, lamentablement, no estem ben preparats per entendre com aquesta alegalitat o supralegalitat del món virtual pot condicionar el nostre dia a dia.

Tal com comentava el reconegut politòleg nord-americà Ian Bremmer a través, com no, de Twitter –curiosament, un dels pocs grans noms de la tecnologia que no apareix a la llista d’empreses col·laboradores del programa PRISM–, la revolució de la informació ha donat molt poder als ciutadans i als moviments cívics, però la revolució que suposa la capacitat de recollir, emmagatzemar, processar i analitzar quantitats enormes de dades ha donat un poder inusitat a governs i grans empreses. La pregunta és, ara mateix, qui sortirà victoriós d’aquesta guerra ciberespacial pels drets i les llibertats de les persones. Si els ciutadans corrents volem preservar els nostres drets, haurem de ser més valents que mai i seguir dient ben alt i clar què pensem, ens escolti qui ens escolti, caigui qui caigui i peti qui peti.

Un Dia del Medi Ambient minat

Wed, 05 Jun 2013 05:00:00 +0200

L’ONU, conscient dels greus problemes que amenacen el planeta, va designar el 5 de juny com a Dia Mundial del Medi Ambient. Enguany, a Ponent, aquesta commemoració ve marcada per un conjunt de fets força preocupants. La crisi que han provocat les entitats financeres globals ha dut alguns especuladors de l’energia i dels recursos naturals a reorientar el seu afany de lucre. Així van deixant de banda l’urbanització del sòl o les energies renovables per fixar la mirada en els recursos miners i en la valorització de residus (mitjançant l’explotació de tota mena de centrals incineradores, com les de biomassa, i d’abocadors diversos, com el previst a Seròs). Les comarques de Lleida, amb un gran patrimoni natural abandonat a la seua sort, s’han convertit en l’objectiu d’empreses que pretenen espoliar-lo amb el beneplàcit d’unes administracions arruïnades per la mala gestió i que ara cerquen finançament, fins i tot, sota les pedres. Això explica que, des del 2011, s’hagin sol·licitat permisos de prospecció d’hidrocarburs en una cinquantena de municipis lleidatans. Sortosament, l’oposició veïnal, d’ajuntaments i grups ecologistes, que temien l’ús del contaminant fracking, hagi aconseguit, de moment, que la Generalitat, a contracor, no atorgui les llicències requerides, com la de Montero Energy. Una tècnica similar a la d’extracció de gas i petroli, es vol aplicar a Tartareu per explotar una mina de sal. El pla d’injectar aigua amb additius químics a pressió i a gran profunditat per obtenir sal, fa témer els afectats que els aqüífers i el riu Farfanya, com a mínim, se salinitzin. La proposta de l’empresa madrilenya Salinas de la Noguera ha rebut una primera negativa de Medi Natural, que espera superar incorporant noves mesures correctores de l’impacte ambiental. També a la Noguera, la Generalitat s’ha vist obligada a rebutjar, per ara, el projecte d’Arnó amb el qual vol convertir una ZEPA, a la Tossa, en una pedrera. La plataforma, constituïda a Algerri, gràcies a un ingent treball de documentació, ha demostrat diverses irregularitats que fan inviable la destrucció d’un dels paratges naturals noguerencs més bells. Més cap al nord, el veïnat de Ribera d’Urgellet fa temps que s’oposa al projecte miner que Knauf vol dur a terme a la vall de Tost. Actualment, l’empresa alemanya explota jaciments de guix al Solsonès, a prop de Sant Llorenç de Morunys, amb una gestió discutible. I, per acabar-ho d’adobar, hem d’afegir a tot aquest seguit de despropòsits la demanda de la Minera del Río Alagón, empresa filial de l’australiana Berkeley Resources, per cercar urani a la Molsosa i en municipis de l’Anoia. Almenys, el Consell Comarcal del Solsonès ja s’ha pronunciat en contra d’aquestes prospeccions allunyades de tota lògica i prudència. Resulta indignant com la classe dirigent vulgui treure’ns de l’atzucac on han posat el país, precisament, destruint el major valor patrimonial que li resta: el medi natural. En lloc de crear nous parcs naturals o agraris i en lloc de preservar la salut pública, les administracions es dediquen a mal vendre un patrimoni que és de tothom i que hauríem de poder llegar en bones condicions a les generacions futures. No serviran de res aquests dies dedicats al medi ambient o la gran quantitat de lleis que haurien de protegir-lo, mentre imperi el mal govern.

El cas Torà: deu anys de memòria, deu anys d'impunitat

Tue, 04 Jun 2013 05:00:00 +0200

Fa poc més d’una setmana, el diputat d’Izquierda Unida, Gazpar Llamazares, aprofitava les xarxes socials per lloar, públicament, la tasca de l’ex jutge Baltasar Garzón. En un ritual de seducció política i amb la mirada posada a les eleccions europees del 2014, Llamazares jugava les seves cartes i intentava esvair les incerteses professionals que encara avui dia planen sobre el magistrat. L’exjutge, explicava el diputat d’Izquierda Unida, “mai”, va encobrir tortures, sinó que “va lluitar per evitar-les i les va denunciar”.

Aquestes declaracions no eren gratuïtes i responien a una interpel·lació directa de la periodista catalana Sònia Bagudanch, escriptora del llibre “Et presento el jutge Garzón” (Grup de Periodistes Ramon Barnils i Edicions Saldonar). En ell, Bagudanch no només qüestiona els raonaments similars als esgrimits per IU, sinó que també repassa la cara més fosca i sovint silenciada d’aquest controbertit magistrat, revelant els excessos, les tortures i les vulneracions dels drets humans que descansen, a pesar de les paraules de Llamazares, en la fulla de serveis de l’ex jutge Baltasar Garzón.
Vulneracions i excessos que, a pesar del pas dels anys, encara segueixen vius al nostre l’imaginari popular. Fa tot just deu anys, el poble de Torà es llevava amb la notícia de la detenció, sota la llei antiterrorista, del jove i veí del municipi, Jordi Vilaseca. Quatre dies més tard, i també de matinada, el jutge Baltasar Garzón ordenaria l’arrest de Jordi Torné i Antoni Codina, acusats, tots tres, d’atacar diversos interessos econòmics.

El final de la detenció és prou conegut: el Jordi Vilaseca seria traslladat a la UVI després de patir diversos maltractaments a la comissaria de Lleida. Privat de menjar i beure durant més de 15 hores, reclòs en règim d’incomunicació durant cinc dies i amenaçat en diverses ocasions per part dels agents dels Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional, el Jordi, finalment, va perdre el coneixement i va haver de ser ingressat durant tres dies a la Unitat de Vigilància Intensiva.

Deu anys després d’aquests fets i coincidint ara amb la publicació del llibre de la Sònia Bagudanch, nosaltres hem volgut fer memòria i hem organitzat la jornada “Cas Torà: deu anys de memòria, deu anys d’impunitat”. Amb aquest acte, doncs, ens sumem decidament a les paraules del Jordi, qui fa poc deia en el seu bloc: “Personalment, ni puc oblidar ni vull perdonar, les persones (funcionaris de l'estat) que van utilitzar la tortura fins als seus límits, ni els jutges que segueixen, encara avui permetent aquestes pràctiques inhumanes”.
Ni perdonem ni oblidem, doncs. I evitem la desmemòria.

Pau Juvillà i Joana Soto

I de postres: urani!

Sat, 01 Jun 2013 05:00:00 +0200

Com si no n’hi hagués prou d’amenaces per al territori amb el fracking, pedreres, prospeccions d’hidrocarburs a la costa i mineria de sal, ara, els especuladors de l’energia s’han tornat a fixar en els ruïnosos jaciments d’urani de Catalunya. Així, l'empresa Río Alagón, filial de la companyia australiana Berkeley Resources Limited, vol cercar urani i carbó a la Molsosa, al Solsonès, i en 8 municipis de l'Anoia: Calaf, Sant Martí de Sesgueioles, Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, els Prats de Rei, Sant Pere Sallavinera, Veciana i Pujalt, d’on preveu explotar una superfície de 7.170 ha. Aquests especuladors han vist com les subvencions a les energies renovables desapareixien i, després de no deixar cap tram de l’horitzó sense molins, volen esprémer el sòl i contaminar-lo per enriquir-se com sigui. No és de rebut que, en ple segle xxi, encara hi hagi governs tan obtusos o negligents com per plantejar-se si donen o no permisos per aquesta mena d’activitats espoliadores que exterminen territoris sencers. Això és més flagrant en països com Catalunya, que podrien ser potències mundials en energies netes i renovables. Quina necessitat hi ha de donar permisos d’investigació a aquestes empreses foranes i sense escrúpols si les seues activitats són clarament perilloses i suposen riscos per a la salut pública, la fauna, la flora o els aqüífers? No n’hi ha prou de ser un dels territoris més nuclearitzats del món amb tres centrals nuclears, petroquímiques, incineradores, tèrmiques…? Els accidents constants a les nuclears catalanes, així com els desastres internacionals com el de Fukushima, haurien de ser raó suficient per rebutjar qualsevol temptativa d’extreure urani i per apostar, de forma respectuosa amb el medi, per les energies renovables.

L’empoderament de la ciutadania

Fri, 31 May 2013 05:00:00 +0200

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquest concepte, va ser en una classe on m’explicaven que les noves tecnologies de la informació i la comunicació, permetien que qualsevol ciutadà esdevingués un potencial comunicador de masses. Es posava especial èmfasi en l’ increment exponencial del nombre de canals alternatius, a través dels quals els ciutadans poden obtenir i transmetre informació, esquivant la censura dels mitjans tradicionals. La segona vegada, em trobava a la presentació del llibre titulat “Revolució sense enemics”, escrit per Daniel Gabarró i Jaume López. Els autors esperonaven als assistents a percebre el potencial que cadascun de nosaltres tenim al nostre interior per lluitar, mitjançant la implicació i el compromís, per una societat més justa. Asseguraven, amb gran convenciment, que el canvi és possible.

Admeto que, malgrat que el vocable en qüestió em resultava una mica barroer, el seu significat em va cridar poderosament l’atenció. Què és l’empoderament de la ciutadania? Provinent dels camps de l’educació popular i de la participació, es refereix al procés a través del qual els ciutadans prenem consciència de l’extraordinària capacitat que posseïm per decidir, valorar, oposar-nos, regular i opinar sobre tots aquells afers que ens afecten d’una manera o altra. En altres paraules, consisteix en adonar-se de la prodigiosa fortalesa espiritual, política, social i econòmica que tenim els individus per transformar la realitat que ens rodeja.

Val la pena empoderar-se? La resposta és un sí rotund. Un sistema que permet que el 2% dels adults més rics del món posseeixin més de la meitat de la riquesa global, és un sistema injust. Una classe dirigent que obliga als més pobres a pagar les conseqüències d’una crisi provocada per la irresponsabilitat dels grans especuladors, és una classe indigna de la posició que ocupa. Una societat que situa els diners al centre del seu interès i oblida que la prioritat és el benestar de les persones, és una societat malalta. Una món que produeix suficient menjar com per alimentar gairebé tres vegades el total de la seva població, però on cada dia moren de gana més de 40.000 persones, és un món que ha perdut l’enteniment.

Malgrat que la situació descrita no és del grat de la immensa majoria, què fem la generalitat de nosaltres al respecte? Bàsicament, queixar-nos des de l’absoluta passivitat.

Estic cansat de presenciar com gairebé totes les persones del meu entorn, entre les quals, partint del valuós principi d’autocrítica, m’hi incloc, es lamenten des de l’atordiment de les malaurades circumstàncies que ens està tocant viure. Hem de tenir l’ímpetu necessari per prendre la iniciativa i abandonar les actituds derrotistes que tan sols condueixen a una perpetuació de la situació actual. Ens hem d’adonar de que som suficientment poderosos per impulsar canvis positius al nostre àmbit més proper i, mica en mica, construir un món diferent.

Si no estem d’acord amb la forma d’actuar de la banca privada convencional, podem recórrer a les diverses alternatives de banca ètica que es regeixen pel principi de justícia social. Si no ens agrada que les grans multinacionals explotin als infants dels països del sud, podem boicotejar els seus productes i centrar les nostres compres en els establiments de comerç just i de roba neta (aquells que no es lucren de la situació d’indefensió que pateixen els més pobres). Si no ens satisfan les regles del joc del sistema polític i econòmic imperant, podem vincular-nos als nous moviments socials i populars que reivindiquen la necessitat de tornar a començar de zero.

S’acostuma a titllar d’ingenus als que es despengen de la dinàmica dominant i es posen a lluitar en solitari per convertir el nostre planeta en un indret més amable. En el meu parer, no tenen ni un bri d’innocència, sinó tot el contrari: són idealistes ben informats que s’oposen a una circumstància que és imposada o injusta. Alguns exemples d’aquests dissidents són els responsables de la banca sostenible de Triodos Bank, els voluntaris de SETEM que coordinen la campanya de roba neta a l’estat espanyol o els col·laboradors del projecte polític anomenat Procés Constituent, encapçalats per l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Són persones de conviccions robustes, que un dia van decidir presentar batalla al pervers modus operandi de la majoria.

El canvi tan sols és possible si els ciutadans decidim empoderar-nos i adoptar una actitud crítica envers les circumstàncies que ens envolten, renunciant al còmode immobilisme i passant a l’acció. Hem de prendre consciència de l’increïble poder que posseïm com a individus, ja que la suma de milions de petites accions han alterat, en múltiples ocasions, el transcurs de la història. Tal i com afirmava el mestre Gandhi, nosaltres hem de ser el canvi que volem veure en aquest món.

Seguretat nacional

Tue, 28 May 2013 13:32:00 +0200

Fa escassos dies, en una barriada de la perifèria de Londres, dos joves d’ascendència africana assassinaven brutalment un soldat britànic reivindicant la lluita entre l’islam i Occident, especialment viva a l’Afganistan. Poc després, a París, un jove d’origen malià feria de gravetat un soldat francès per motius semblants, en aquesta ocasió relacionats amb la presència de tropes gal·les a Mali. I setmanes enrere, per a sorpresa general, l’atemptat comès per dos germans txetxens en plena marató de Boston probablement desencadenava aquesta escalada de violència que ja ha arribat a Europa, però que ara mateix ningú no sap on ni quan acabarà.

Els governs tenen una sèrie de responsabilitats ineludibles. Una d’elles, sens dubte, és vetllar per la seguretat dels ciutadans, tant d’amenaces externes com internes. Les grans potències occidentals, sobretot arran de la irrupció d’Al-Qaeda al panorama internacional, han hagut de canviar (i més que hauran de fer-ho) l’estratègia per fer front als tan temuts radicalismes que fan trontollar els pilars de l’estabilitat mundial. I és que l’enemic, per molt que pesi, ja no és tan localitzable i reconeixible com dècades enrere, ni podem seguir-ne els moviments amb tanta precisió, ni tan sols podem atacar-lo abans que ells ens ataqui. Desenganyem-nos: avui dia, l’enemic és gairebé invisible, i això és així perquè rarament es presenta sota l’aparença d’un enemic.

D’ençà dels atemptats de Nova York, els controls aeroportuaris han patit una transformació radical. En un aeroport, tothom és sospitós, perquè tothom és candidat a protagonitzar un incident de majors o menors conseqüències, sigui a terra o en ple vol. D’aquí ve la normativa, tan polèmica, que obliga els usuaris a passar tota mena de controls per a la seguretat de tots, inclòs el mateix usuari. Tanmateix, un aeroport és un espai d’ús ocasional i un entorn controlat, de manera que l’autèntic problema s’esdevindrà quan la necessitat d’extremar les mesures de vigilància es traslladi a la vida quotidiana, sigui als espais públic o, per què no, als privats.

El debat, doncs, és més vigent que mai. Fins a quin punt estem disposats a cedir part de la nostra privacitat en benefici de la seguretat de tots? Entenem i acceptem una creixent pèrdua de drets individuals a favor del dret col·lectiu a viure sense amenaces? I, finalment, seríem capaços de justificar accions i mesures governamentals de dubtosa legalitat (per exemple, les condicions de Guantánamo) a fi d’evitar possibles atacs contra les institucions, els representants i les persones que integren la nostra societat? Pregunteu-vos-ho i responeu-vos amb sinceritat, perquè potser acabareu descobrint el motiu pel qual les opcions polítiques més populistes, extremistes i perilloses estan guanyant terreny en l’inconscient de ciutadans, d’entrada, demòcrates sense reserves.

La llengua catalana, una víctima col·lateral

Sat, 11 May 2013 05:49:00 +0200

Poc temps feia d'ençà de l'inici de la legislatura quan el diputat per la CUP al Parlament de Catalunya, David Fernàndez, felicitava irònicament als diputats del PP i Ciutadans per, després de dècades (segles) de guerra oberta contra el català i amb el suport incondicional de poderoses estructures d'Estat, haver aconseguit que tant sols un nombre clarament marginal de famílies haguessin demanat l'escolarització en castellà.

Però, quin interès poden tenir uns pares en que els seus fills no aprenguin una llengua? Molt possiblement el que realment pretenen aquestes famílies (o millor dit, aquests partits) no és que s'escolaritzi els seus fills en castellà, tal com ho demostra el fet que aquest problema no sorgiria mai en un centre on es practiqués immersió en anglès. L'objectiu real d'aquestes pares és que els seus fills no aprenguin català. No és per tant una qüestió sobre el possible dret de la canalla a rebre les classes en la llengua materna, es tracta de determinar si el català ha de ser aprés per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Pretenen ser exemple i referència per altres mares i pares que encara no han fet el pas, i ho fan al marge de les implicacions que això pugui tenir pel seus fills, persones que viuran en una societat de la qual no en sabran la llengua pròpia, malgrat que poques ignoràncies poden ser més incapacitants en aquest món que la de no saber parlar la llengua del lloc on és viu.

L'Estat Espanyol ha vist històricament la llengua catalana com una amenaça, tant per la pròpia concepció d'Estat com per la seva pròpia existència. Des de Madrid sempre s'ha interpretat la diversitat lingüística i cultural com una debilitat pròpia que havia de ser extirpada i han actuat per tant en conseqüència. Així, l'homogeneïtzació cultural ha esdevingut de facto en una prioritat, esdevenint l'escola protagonista involuntària d'una guerra oberta d'un Estat contra un poble, tal i com demostren els darrers 300 anys d'història.

Malgrat que en alguns moments podia semblar que l'estratègia de l'estat seria exitosa i aconseguiria generar una fractura social entorn l'ús de la llengua catalana, el cert és que, tal i com molt bé il·lustrava Fernàndez, finalment ha estat ben bé a l'inrevés. No només la societat catalana no s'ha segregat en funció de la llengua que parlava sinó que finalment, la mateixa llengua catalana ha acabat sent una eina de cohesió social. Ja durant la transició es va entendre que la recuperació de les llibertats i drets perduts com a conseqüència de la guerra i de 40 anys de dictadura passava, inequívocament, per la recuperació de la llengua. Un fet que, per sorpresa dels estrategs de la confrontació, aquí es va assimilar de forma transversal: des de la Catalunya més profunda i tradicional fins a les noves perifèries metropolitanes eminentment castellanoparlants. I aquesta actitud, la d'una societat cohesionada al voltant de la seva llengua, s'ha mantingut fins a dia d'avui, en què el català ha estat i és a les escoles la llengua d'acollida dels nous i les noves catalans i catalanes.

Que l'Estat no hagi reeixit en els seus intents no vol dir que hagi renunciat a la seva estratègia, tal i com, lamentablement, posen de manifest les darreres sentències judicials i, en el moment en que escric aquestes línies, l'aprovació de la nova llei de llengües a l'Aragó. Com tampoc vol dir que la nostra llengua es trobi fora de perill. L'assetjament continuat a la nostra llengua es manté i es mantindrà mentre no deixem de ser la perifèria d'un centre que ens menysprea. Continuarem patint agressions al que som com a poble, molt al marge de la llengua que emprem en la nostra vida diària, i és com a poble que hi hem de donar resposta. Òbviament caldrà, si volem sortir-nos-en, crear més aviat que tard les nostres pròpies estructures d'estat, però la primera resposta i la més important de totes serà no deixar de parlar en català per tal de no deixar de ser el que som.

Fracking salí a Tartareu

Mon, 06 May 2013 05:00:00 +0200

Si no n’hi havia prou amb l’amenaça del fracking per extreure hidrocarburs, ara Salines de la Noguera, una empresa de Madrid, projecta explotar una mina de sal a Tartareu usant una tècnica que recorda la fractura hidràulica, és a dir, la injecció d’aigua a alta pressió i a uns 150 m de profunditat per dissoldre la sal subsòl. Seguint la desorientació quant al model de desenvolupament que volem a Catalunya, podria passar que els visitants del monestir de les Avellanes no poguessin disposar d’aigua potable per la salinització dels rius i aqüífers del municipi, igual com els ramaders i agricultors. L’empresa, del grup Jumsal, després de realitzar diverses prospeccions a la zona del Molí Nou, ha trobat un jaciment molt important d'uns 2,6 milions de tones de sal. La mala experiència patida al Bages, que estan en lluita per aturar les ampliacions constants d’Iberpotash, filial de l’israeliana ICL, que extreu potassa de les mines de Súria i de Sallent, no inviten a confiar en la mineria de sal. La producció prevista a Tartareu és de 10.000 t/anuals durant 40 anys. El projecte es troba en la fase final d'autoritzacions per part de la Generalitat i pendent de superar el tràmit d'avaluació ambiental. L'empresa disposa ja d'una concessió d'aigües de la CHE de 7,85 l/s. Veïnat, els ajuntaments d’Àger i Os de Balaguer, junt amb Ipcena hi han presentat al·legacions. Els ecologistes considerem que l’activitat minera és incompatible amb l'agroramaderia i comporta danys ambientals irreversibles sobre vegetació, fauna, paisatge i aigües, tant superficials com subterrànies. En la finca de 16 ha on es pretén ubicar la mina hi conflueixen torrents i fonts, amb el riu Farfanya, els quals quedaran afectats pels sondejos i captació d'aigua dels pous que l'empresa preveu perforar.

És la terminologia (i no l’economia), estúpid!

Sun, 05 May 2013 05:00:00 +0200

Cada dia que passa, crec entendre una mica millor les raons per les quals el PP va subscriure recentment un memoràndum d’entesa amb el Partit Comunista xinès. Com va dir la secretaria general del partit, María Dolores de Cospedal, durant la cerimònia de firma del document, «podem aprendre’n molt, del Partit Comunista xinès». Una afirmació enigmàtica que he intentat interpretar durant els darrers dies.

El primer que se’m va acudir va ser que es referia a la gestió macroeconòmica, un camp en què, malgrat les dificultats de l’economia global, la locomotora xinesa no sembla tenir aturador. Però de seguida vaig veure que, afiliacions religioses i tot, ni els populars més convençuts creuen en miracles d’aquest estil: s’haurien de conformar amb seguir els passos dels xinesos pel que fa al repartiment de la riquesa, aspecte en el qual Espanya ja és un alumne avançat del model xinès. I tot això per no parlar del nacionalisme centralista com a eix central de la legitimitat política: si de cas, són els dirigents del Partit Comunista xinès els que encara han d’aprendre’n dels seus homònims del PP, ben formats en la matèria per les generacions anteriors.

Després vaig pensar que potser es referia a aprendre un parell de trucs del llibre del bon polític corrupte xinès, un altre camp en què el lideratge xinès és gairebé indiscutible, tant pel que fa a la corrupció urbanística com al cobrament de comissions il·legals i al nepotisme. Ara bé, copiar el model d’un país on una prometedora carrera política pot arruïnar-se per menudeses com que el teu fill atropelli mortalment un parell de pobres amb el Ferrari i on alguns corruptes que deixen de caure bé als cadres del partit acaben de veritat a la presó potser no seria el que vol el PP. No, no és res d’això. Ara ho veig clar: m’imagino la Sra. de Cospedal imitant la veu i el posat de l’expresident nord-americà Bill Clinton i pronunciant una frase de l’estil «és la terminologia, estúpid!».

És evident que el PP i els seus líders adoren els eufemismes, els neologismes i l’enginyeria terminològica: on fins ara es parlava de pujades d’impostos, el PP parla de novetats tributàries; el que per molts són retallades, pels populars són ajustos i consolidació fiscal; segons la Ministra de Treball, Fátima Báñez, de la persistent fuga de joves amb estudis avançats que busquen la feina que es mereixen a l’estranger se’n diu mobilitat exterior –una mobilitat exterior que, per cert, sembla enorgullir enormement a la senyora Esperanza Aguirre. I potser no cal ni que parlem de les indemnitzacions diferides del Sr. Bárcenas i d’altres prodigis de la comunicació postmoderna a què ens tenen acostumats els nostres dirigents. No hi ha dubte que el PP s’ha convertit, en qüestió de pocs mesos, en un autèntic expert en les proeses dialèctiques fins fa poc gairebé exclusives dels discursos comunistes de nacions com Xina o la inimitable Corea del Nord, heretats de la Guerra Freda, farcits de mots tècnics i incomprensibles per al poble al qual aquests règims afirmen servir.

Les coincidències amb l’ús que fan del llenguatge el PP i el partit únic del règim xinès no acaben aquí: també l’afició desmesurada dels populars espanyols per qualificar moviments cívics, manifestacions i qualsevol acte de protesta que els pugui molestar amb qualificatius com «terrorisme» i «nazisme», que resulten profundament insultants per a les vertaderes víctimes dels perpetradors d’aquests crims, no resulta gens aliena per a molts ciutadans xinesos, des dels «terroristes» tibetans i uigurs fins els «criminals» seguidors de la disciplina espiritual Falun Gong, passant pels «enemics de la pàtria» com l’artista Ai Weiwei i milions de dissidents anònims més, sotmesos a tot tipus d’abusos dialèctics (i, lamentablement, també físics) per les seves creences.

Si tots aquests paral·lelismes dialèctics no fossin suficients, la clau definitiva ens la donà la delegada del govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, amb el seu homenatge particular a un dels aforismes per a la història del successor de Mao Zedong i gran impulsor de les reformes econòmiques a la Xina, Deng Xiaoping: «Enriquir-se és gloriós». Quan, en l’immillorable context de la zona VIP del Trofeu Comte de Godó, afirmava que convé que hi hagi rics i pijos perquè són els que gasten, la senyora delegada deixava entreveure l’adaptació hispana d’aquesta filosofia, íntimament lligada amb un altre aspecte de l’ideari popular recentment revelat per la Sra. de Cospedal: com que els milions de votants del PP prefereixen passar gana abans de deixar de pagar les quotes de la hipoteca, hem de deduir que, sense rics que no pateixin per arribar a final de mes, l’Espanya que defensa el PP seria econòmicament inviable. Per tant, benvingudes siguin les diferències i la desigualtat, si això significa que només uns quants milions de persones passin gana o, en funció de les seves creences polítiques i prioritats, es quedin sense casa.

Caldrà esperar, doncs, que tots aquests paral·lelismes terminològics i aquesta voluntat d’aprendre del PP no es converteixin també en una aplicació encara més accelerada del model xinès pel que fa al desmantellament del sistema de pensions i de la sanitat pública i d’altres particularitats del «socialisme amb característiques xineses», un altre concepte terminològic buit de contingut real i antònim de la realitat que ben bé podria inspirar als hiperactius ideòlegs i terminòlegs populars.

Don Fabrizio i els processos oportunistes?

Thu, 02 May 2013 05:00:00 +0200

Un sistema (social) és un conjunt de pràctiques, rols i relacions que mantenen unes connexions determinades entre si. Aquest sistema funciona com un TOT, en el qual si es modifica alguna de les seues parts necessàriament també es modifica el conjunt de les relacions que les uneixen.

Tot això ve a tomb de l’actual correlació de forces al Parlament de Catalunya. Els 135 escons sempre havien estat repartits, a banda de les lògiques oscil·lacions, entre partits polítics convencionals, amb una organització interna i unes estructures de funcionament similars. Amb uns discursos que els situaven a la dreta, a l’esquerra i més o menys al centre, no n’hi havia cap que qüestionés ni el sistema polític ni el model socioeconòmic.

Contra tot pronòstic mediàtic, els resultats electorals del 25 de novembre van donar tres escons a la CUP, una xifra certament modesta però molesta, perquè això no només feia perdre l’exclusivitat de determinats discursos esquerrans, sinó que a més situava els cupaires com una proposta radicalment democràtica i rupturista. En definitiva, el sistema havia canviat; s’havia introduït un element nou, i això obligava a fer moviments, a introduir alguns canvis que permetessin continuar tenint un espai en el TOT. És en aquest sentit que des de fa unes setmanes s’estan produint esdeveniments que apunten clarament en aquesta direcció. Així, només quatre mesos enrera, la CUP –tal com recollia el programa electoral- érem els únics que defensàvem un canvi del model socioeconòmic que, basat en una economia al servei del poble, incloïa la nacionalització de la banca, el no pagament del deute il·legítim, la implantació de la renda bàsica, o la sobirania alimentària, entre altres. No hi havia ningú més que tingués com a praxi política la democràcia directa i que considerés que els moviments socials eren la genuïna expressió de tot allò que havien de representar els grups polítics.

Tot just fa unes setmanes, la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres anunciaven la posada en marxa d’un Manifest per la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya. Un cop llegit el seu text, com a cupaire manifesto la meua complaença en veure que els punts del seu programa són fidelment coincidents amb els de la CUP, principalment tots els que fan referència a la sobirania econòmica. Al cap d’uns dies, concretament el passat 21 d’abril, ICV celebrava la seua Assemblea on, entre altres qüestions aprovades, insistia també a endegar un procés constituent que passava per la necessitat d’expropiació de la banca, l’impagament del deute il·legítim, la defensa de la sobirania alimentària, i fins i tot la democràcia participativa. Al dia següent, Joan Herrera, entrevistat per Ariadna Oltra, no dubtava a arraconar la socialdemocràcia de la qual molta de la seua militància n’ha fet bandera i declarar-se obertament anticapitalista. Celebro, doncs, molt satisfactòriament que el projecte de la CUP, que sempre ha estat inequívocament a favor de l’alliberament social (i nacional) i desacomplexadament anticapitalista tingui cada vegada més defensors que s’hi sumen. Que s’hi sumen per quedar-s’hi. No sigui que aquestes dinàmiques segueixin l’estela de Don Fabrizio, el príncep de Lampedusa, quan deia que s’havia de fer veure que canviava alguna cosa perquè tot pogués continuar igual.

1-M: La festa dels que no tenen treball

Tue, 30 Apr 2013 16:34:00 +0200

Esgarrifoses les últimes dades de l’atur a Espanya i també a Catalunya, demostració evident que aquest sistema no hauria de durar ni un dia més. Si algú dels que ens governen, a Catalunya i a Espanya, tinguessin un mínim de dignitat, de comprensió o de preocupació per les persones, haurien de plegar immediatament per inútils, per insolidaris, per atemptar contra les persones, i a més plegar demanant perdó per tanta misèria com han provocat. Però s'evidencia un cop més que no tenen vergonya.

Tot i la gran quantitat de famílies abocades a la misèria, amb molts infants que no tenen el mínim per menjar dignament, encara es feliciten i riuen per les seves polítiques d’austeritat, i ens parlen de dèficit, de deute i de si la prima de risc baixa. Sempre utilitzen el discurs dels poderosos, dels banquers, ignorant la veu del carrer. Com volen sentir que demana el poble si ells no baixen del cotxe oficial i a ells no els manca de res?

A més, ens enganyen, utilitzen expressions i s’inventen paraules per, amb tota la barra del món, marejar-nos i que no entenguem res de les polítiques que perpetren. A l’emigració forçosa dels nostres joves i no tant joves que fan les maletes per anar a buscar-se la vida, li'n diuen “mobilitat exterior” o “externalització de l’ocupació”. També utilitzen el terme “externalització” quan senzillament es refereixen a privatitzar serveis de l’administració (de la sanitat, de l’educació, dels serveis socials, de la cultura) incloent-hi també l’Ajuntament de Lleida, igualment abonat a aquestes formes polítiques. Però l’últim invent per a que no entenguem res és la paraula “desindexació” quan es refereixen a retallar les pensions, o el que és el mateix, no aplicar la fins ara obligatòria revisió anual de l’IPC. La retallada de les pensions és l’atac més greu a les famílies, doncs en molts casos és l’únic ingrés que tenen. Quants sous d’avis serveixen per viure a fills i nets?

Ja portem molts governs dèbils que no defensen la ciutadania i es pleguen als interessos concrets d’una ínfima minoria. Uns governs (el de Rodríguez Zapatero, el de Rajoy o els 2 últims del senyor Mas), que callen i no planten cara. Han tingut l’oportunitat de crear una Banca Pública forta, Bankia a Espanya i Catalunya Caixa a casa nostra. Però ells prefereixen abocar-hi tots els nostres diners, reflotar-los i després regalar-la als seus amics.

La lluita és la mateixa, quan sortíem al carrer el passat 23 de febrer demanàvem el mateix que demanem el dia 1 de maig. Per fer front a unes retallades que ens afecten a tots, per la retirada d’una reforma laboral feta a mida dels interessos de la gran empresa i en contra dels petits empresaris i dels treballadors i per visualitzar la unitat de tots els treballadors, amb feina o sense, hem de sortir tots al carrer l’1 de maig.

A Lleida ens trobarem a les 12 a la plaça del Treball. No ens fallis, ets important!

La fi del reformisme a ICV

Tue, 23 Apr 2013 17:44:00 +0200

És el primer cop que assisteixo a una Assemblea d’ICV, assemblees del meu partit n’hi ha moltes a diari arreu de Catalunya però per no confondre’ns els donem un altre nom ja sigui consell intercomarcal, comissió executiva, consell nacional, etc... Totes solen ser obertes a tots els afiliats però és important que el temps dels i les militants (que és voluntari) i els recursos econòmics condeixin a l'hora de treballar i per això cal fer-ho organitzadament i amb intel·ligència. Òbviament no hi podem ser pas tots i totes en tot moment.

Aquesta 10a Assemblea ho era en majúscules, perquè hem canviat estatuts, òrgans, objectius polítics, gestió, representacions i càrrecs entre moltes altres qüestions. Amb tota transparència puc dir que la trobada a Viladecans (flanc més àlgid de la resistència contra l’Eurovegas), ha anat d’allò més bé, hagués pogut ser diferent i no seria d’estranyar en els temps que corren, però la calma i la serenitat amb la que es fan els canvis en el marc d’aquest partit és francament envejable per qualsevol altra organització sigui política o no (i n’he format part d’unes quantes).

Si això és així és gràcies, en part, a la manera de fer dels responsables sortints com han estat Joan Saura, Jordi Guillot, Imma Mayol, Francesc Pané, Jaume Bosch... i tants d’altres que han aguantat estoicament al capdavant en organitzacions nacionals i territorials com la de Lleida. Gent que deixa pas a les noves generacions i que, amb tots els seus defectes però també amb les seves virtuts, han sabut transmetre serenitat, generositat i humilitat per sobre de qualsevol altra manera de fer. Aquesta és la marca del partit, el segell que portem: discussió i debat a dojo, però mai esclata ni la ira ni la gelosia. Generalment el que es deixa dominar per aquests sentiments negatius tard o d’hora acaba per agafar un altre camí perquè la marea verda i roja d’ICV és sòlida i sap encaixar tota la seva diversitat d’opinions, de gènere, d’edats, de tendències, de territoris, de cultures, de llengües... el respecte per la nostra heterogeneïtat i diversitat, i prendre-ho com a riquesa més que no pas com a barrera, ens fa més fortes i més sàvies sens dubte.

La desfilada de les persones d’arreu del planeta que han vingut a veure’ns, a compartir les seves experiències, i que hem pogut escoltar han estat un autèntic luxe:904 delegats i delegades del conjunt d'agrupacions territorials d’ICV a més de representants de formacions polítiques d'arreu de l'Estat, d'Europa i de Llatinoamèrica com IU, Iniciativa del poble valencià, la Chunta Aragonesista, Iniciativa Balears, l'Espazo Ecosocialista Galego, Equo i Aralar, Partit Verd Europeu, Sinistra Ecologia e Libertá, Syriza, Alianza País d'Equador, Partit dels Treballadors de Brasil i del Frente Amplio d'Uruguay, sindicats i moviments socials autòctons. Però el que suposo ens ha fet tots més il·lusió, pel que representa i perquè marca un abans i un després dins la nostra història com a partit: Arcadi Oliveres. Saliveu? Doncs ja sabeu el que heu de fer en properes ocasions.

A ICV i en altres organitzacions, si bé recordeu, abans de les eleccions autonòmiques ja es començava a parlar de la necessitat d’un nou procés constituent, de canviar-ho tot emmirallats en Islàndia. Ja fa mesos (i algun any!) que en el si del nostre partit anem cuinant tot un munt de canvis interns i ens preparem per abandonar els corporativismes, per passar a formar part d’una altra massa social. D’un nou PSUC si voleu més modernitzat i adaptat als temps que corren. Un front d’esquerres on hi pugui caber ICV, la CUP, Revolta Global, els moviments socials com el 15M i la PAH, les entitats de territori, els i les desencantades del PSC i d’ERC, la gent de base catalana i la castellanoparlant d’esquerres (que sol ser la més desafavorida). Hom que vulgui ser part reactiva i activa d’aquest nou procés constituent que endegarem per guanyar el nostre Estat propi i la Justícia Social des de tots els racons de la nació.

Ja no ens valen les reformes ni els pedaços, no ens valen les manies i les fixacions pels matisos. Hi ha massa patiment en joc. ICV ha mogut fitxa i aposta clarament pel front comú d’esquerres, la revolució pacífica sense reformismes. Canviem-ho tot de baix cap d’alt. Som-hi?

El camí de la felicitat

Thu, 11 Apr 2013 05:00:00 +0200

Penso en el Cisco i, sobretot, en aquells i aquelles que ha deixat amb les mans buides i el cor orfe. Ell ha marxat per tornar només de tant en tant entre els llençols dels nostres somnis. El seu rellotge s’ha aturat per sempre. Com el Cisco, tots volem viure, però no morir. Alguns es conformen amb respirar. Altres desitgem volar. I és que, per als que no creiem en res ni ningú, la vida ho és tot. Però ara, just ara, no és el moment de plorar. És en aquest precís instant quan hem d’obrir bé els ulls, mirar endavant i observar tot allò que ell ja no podrà veure mai. A partir d’avui, el Cisco viurà a través dels nostres ulls. Perquè, com tots nosaltres, viurà eternament.

Viu la teva vida tal com la vulguis viure, no desaprofitis cap raig de sol, ni tan sols en aquells dies més plujosos, i, per damunt de tot, no deixis de buscar enmig de les estrelles els que ja no hi són, perquè ells no deixaran d’il·luminar-nos mai. I no vull plorar, perquè sé tan bé com ho sabia ell que havia de marxar aquest passat diumenge, que havia arribat la seva hora. I no sé si és molt lluny allà on ha anat, però ell sempre hi serà, sempre brillarà, per a mi i per a tothom.

A l’altra banda de l’espill, però, hi ha els que creuen que ho tenen tot. Com jo. Potser sí. Potser, durant un moment, ho vaig tenir tot, i tu. Però tot el que has tingut, ho pots perdre també en un moment. Aleshores, vagis on vagis, la pluja et perseguirà i no trobaràs aixopluc enlloc. Viatjaràs a la recerca de la teva ànima, fins que t’adonis que la vas perdre just en aquell instant. Perquè la vida és un moment rere un altre. Perquè passes de tenir-ho tot a no tenir res en tan sols una mil·lèsima de segon. Viu el moment…

Per això és tan important l’amor! Perquè l’amor és soroll. Els batecs del cor, quan s’acceleren com un cavall desbocat, són sorollosos. Les papallones que xoquen les unes contra les altres dins d’un estómac revolucionat per la proximitat de l’amant fan soroll. L’erecció exhibicionista que s’insinua en els plecs dels texans recent planxats esdevé menys silenciosa que els xiscles de plaer provocats pel contacte carnal. Sense soroll, no hi ha amor, només por a cercar l’amor de veritat. Perquè l’amor és soroll, i el soroll, vida.

No tornaré a viure com una farsa, perquè és de farsants. Són tants els que viuen la vida que voldrien viure sense donar una oportunitat a la vida que els ha tocat viure… Fan veure que són el que no són per tal que hom vegi allò que mai no seran. Però només vivim una vegada… Per tant, ¿per què la vivim com si fos una imitació de quelcom que hem vist a Hollywood? La vida, la nostra vida, és irrepetible. No deixem que es converteixi en una mala imitació…

El camí de la felicitat és inescrutable. Però viure el moment, fer de l’amor quelcom sorollós i, a més, tenir sempre present que a través nostre viuen tots aquells que ja no hi són però que un dia hi van ser són algunes de les claus per no perdre’s a l’hora d’emprendre el camí més costerut de les nostres vides, un camí que no està fet, un camí que s’ha de construir cada dia de nou. I estic convençut que el Cisco no ha arribat al final del camí, sinó que entre tots sabrem donar-hi una nova direcció. Bon viatge, tiet!

Immunes

Fri, 05 Apr 2013 05:00:00 +0200

Aquest matí m’he sorprès a mi mateix quan, mentre llegia tranquil·lament assegut a l’autobús, he sentit que a la ràdio parlaven del rei Joan Carles i de la imputació de la infanta Cristina per l’afer del cas Nóos i m’he quedat com petrificat. Definitivament, no m’hauria sorprès tant si no fos perquè això ho he sentit a uns 10.000 km d’aquí; concretament a Seül, la capital de Corea del Sud.

I no m’ha sorprès només (que també) perquè hagi captat alguna cosa del que deien malgrat que el meu coreà no sigui precisament gaire bo: després d’haver llegit l’última línia del paràgraf anterior, segurament molts lectors encara estan distrets pensant en armes nuclears, en guerres sanguinàries i, fins i tot, en el pentinat de tan mal gust que exhibeix el líder nordcoreà, el jove Kim Jong-un. És normal: el país on resideixo actualment és notícia per temes als quals, afortunadament, els catalans no estem gens habituats, i això ens posa automàticament en tensió.

El que m’ha sorprès aquest matí és precisament veure com els humans fem de l’hàbit immunitat i les conseqüències que això pot arribar a tenir per al nostre benestar. M’explico: darrerament, a Catalunya i Espanya, estem tan acostumats a sentir parlar de personalitats públiques corruptes, d’escàndols econòmics i d’imputats que ja no ens sorprèn gens que la filla del rei hagi d’anar a declarar per la seva implicació, més que tèrbola, en els assumptes del seu marit, o que polítics de tots els colors es limitin a marejar la perdiu, a demanar que es limiti la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació, a oferir una roda premsa amagats dins d’una sala buida per evitar preguntes incòmodes o a recordar-nos que un imputat no és ben bé un acusat i que, en realitat, no passa res de res. Normalitat absoluta, vaja. De vegades, fins i tot podem arribar a pensar que, si no estem imputats en alguna causa judicial, no som ningú.

De fet, molts (premsa inclosa) hem rebut notícies com la de la imputació de la Infanta, o les d’altres personalitats rellevants, amb un sincer «Ja era hora!», sense aturar-nos a pensar que el fet que el món cregui que aquí no hi ha un pam de net potser no sigui el millor de cara a poder sortir del forat en què ens trobem, per més cert que pugui ser i més just que sigui que la llei actuï quan cal. Els catalans, però, no som pas els únics que patim aquesta immunitat vers allò que, com diria aquell, «ja cansa».

Aquí, a Corea del Sud, tothom sembla ben tranquil mentre el veí del nord no para de dir que l’apocalipsi nuclear és imminent. Fins i tot les notícies, més subtils però en realitat potser més preocupants, que el règim de Pyongyang ha decidit tancar l’accés a una zona industrial conjunta situada a tocar de la frontera, una important font de divises per a l’empobrida economia nordcoreana, no semblen haver fet canviar en absolut la mentalitat col·lectiva. Vida normal malgrat viure a 50 km d’una exèrcit hostil que podria fer caure 500.000 peces d’artilleria en només 1 hora sobre els 20 milions d’habitants de l’àrea metropolitana de la capital sudcoreana. I, en aquest cas, els governants i la premsa també en són còmplices: en lloc d’intentar apaivagar els ànims i d’intentar fer una mica de cas a aquesta dialèctica tan altisonant com repetitiva, tots plegats semblen més valents que mai i desafien el règim nordcoreà amb declaracions amb un to gairebé humiliant per al règim veí, que sap prou bé que perdria una guerra en poques setmanes, però que no li agrada que li ho recordin en públic cada dia.

Tant per Espanya i Catalunya com per Corea, els riscos, malgrat ser de naturalesa ben diferent, són prou obvis. Malgrat tot, aquesta immunitat adquirida, ja sigui a la corrupció o a les amenaces de guerra, i fruit de la reiteració del missatge, ens fa ser temeraris: ens fa veure el perill, ja sigui en forma d’una economia enfonsada i desacreditada per la corrupció a tots els nivells o una guerra terrible que podria causar milions de morts, com quelcom natural, com el nostre pa de cada dia.

El risc es multiplica quan aquesta connivència es transforma en impotència, en un sentiment de resignació. La nostra ment, tant individual com col·lectiva, sovint ens juga males passades: ens immunitza, no ens deixa ser plenament conscients de les implicacions dels problemes profunds amb què convivim i, per tant, tampoc ens deixa adoptar les respostes que potser serien més racionals en molts casos. Per exemple, un servidor no té cap intenció de marxar abans d’hora de Corea ni tampoc de deixar-se sorprendre gaire per qualsevol futur escàndol de corrupció que pugui sorgir per les espanyes... a no ser que senti parlar-ne a un mitjà de comunicació coreà.