AraPonent.cat

Conjugar el verb municipalitzar

Wed, 16 May 2012 16:52:00 +0200

El proppassat 8 de maig, una quinzena de sindicats, partits polítics i entitats representatives del teixit associatiu i veïnal de la ciutat de Lleida presentàvem públicament en seu del Col·legi de Periodistes la “Declaració en defensa dels serveis públics" que aposta per la municipalització dels serveis externalitzats per la Paeria durant la darrera dècada, tot i reclamant el retorn de la gestió i el control de la prestació d’aquests al propi ajuntament i que aquest doni per finiquitat el període en que s’ha considerat lícit que diverses empreses privades es lucressin amb la gestió d’uns serveis públics i bàsics.

Val a dir que fins a la fita, poques vegades s’havia conjugat el desconegut verb “municipalitzar” en els mitjans de comunicació locals o en l’agenda política de la ciutat, i menys encara, acompanyat de tants suports, qualitatius i quantitatius, que els representants municipals no farien malament de repassar.

De fet, el desconeixement del significat del verb és equiparable al que existeix sobre les avantatjoses condicions d’explotació de que gaudeixen les empreses adjudicatàries que gestionen, sota criteris estrictament mercantils, alguns dels nostres serveis. Poc se’n parla de l’existència del vergonyós marge comercial del 17% en favor de les concessionàries sobre el cost total que la gestió privada del servei ens costa als lleidatans i lleidatanes i que aquestes societats s’embutxaquen en forma de beneficis garantits, tan si els va bé com malament, constituint un negoci rodó, que resulta, en temps de crisi i d’austeritat mal entesa, la primera de les retallades que un govern que es reclama progressista hauria d’aplicar. Tan sols amb l’eliminació d’aquest impost revolucionari que se sufraga via transferència directa des les arques municipals cap a la caixa de les empreses concessionàries, es podrien millorar els serveis que es presten a la ciutadania, orientar-los cap a criteris de qualitat i no estrictament de rendibilitat econòmica i millorar les condicions laborals del personal que els presta.

Entre les raons que públicament no se solen esgrimir per justificar l’externalització del serveis existeix, sense cap mena de dubte, el pànic dels representants municipals a gestionar directament les condicions laborals de les plantilles professionals que el presten. És conegut que resulta més còmode encolomar a un tercer aquesta gestió i no haver d’assumir les incomoditats i impostures de la negociació col·lectiva amb els representants dels treballadors, malgrat el poder polític és coneixedor de que sota el règim de concessió, les condicions i els drets laborals dels treballadors disminueixen i són menors als que la pròpia administració els podria oferir, incorporant-los a la seva plantilla.

És, al cap i a la fi, la mateixa covardia que fa que des de l’administració no s’imposin clàusules a l’hora de controlar la proliferació de càrrecs directius en les adjudicatàries, que no es limitin les remuneracions que aquests perceben o que no s’obligui a l’adjudicatària a practicar la transparència econòmica desitjable, malgrat gestionin els diners de tots i totes. En definitiva, mà dura amb el feble a través d’un tercer (ho palesen els múltiples conflictes laborals que les concessionàries Illnet, BB Serveis, Sarbus,... mantenen amb el seu personal) i tolerància amb els gestors privats de la concessió a qui la Paeria permet, sense sancions conegudes, l’incompliment dels convenis col·lectius pactats amb els treballadors.

A tot això, el proper mes de juny, el govern de la Paeria té una oportunitat històrica per començar a revertir el model neoliberal i caduc que ha guiat la seva actuació la darrera dècada en matèria de serveis públics, quan la concessió de 10 anys atorgada al seu moment a l’empresa Sarbus caduqui i, per tant, es requereixi una decisió sobre si aquesta es renova o es dóna per finalitzada. És arribada, doncs, l’hora de prioritzar si volem uns serveis públics de qualitat on els beneficis, en cas d’existir, es reverteixin en el conjunt de la societat o bé la de perpetuar el model de la privatització del serveis i la socialització de les pèrdues quan aquest es deficitari. És l’hora de les decisions valentes i de no defugir responsabilitats.

Making off

Wed, 16 May 2012 14:00:00 +0200

Fa uns dies vaig tenir la magnífica oportunitat de participar en una sessió amb alumnes de 2n d'ESO de l'Escola Pia de Balaguer. El pretext de la trobada era parlar sobre el meu llibre A que no | 99 exercicis d'estil (Pagès Editors, 2011), que han estat llegint i treballant a l'aula els darrers mesos gràcies a un pla de lectura de la Roser i la Júlia Vilalta. No cal dir que va anar molt bé, sobretot atenent que era «el meu primer cop». Mai abans no m'havia posat davant d'una vintena d'estudiants per parlar d'un dels meus llibres i la veritat és que m'hi van fer sentir molt a gust. La sessió va donar per a molt; des de la interpretació musical a tres instruments d'una de les partitures incloses al volum fins a la teatralització d'alguns diàlegs. La veritat és que em va sorprendre fins a quin punt els alumnes –evidentment amb el concurs i la motivació de la seva professora–havien estat capaços de donar sentit als fulls plens de lletres i signes que jo els havia ofert. De vegades els autors no som prou conscients que els llibres prenen vida justament a partir del moment en què se'n van de les nostres ments i de les nostres mans. Jo m'havia preparat un fil argumental que s'iniciava amb les pintures rupestres de figures humanes i animals de fa 9.000 anys a les coves del Cogul (a les Garrigues) i de fa 3.500 anys a la cova dels Vilasos (Os de Balaguer), passant pels papirs, els pergamins i la impremta, seguint per la literatura de tradició oral i el treball de recerca i edició de contes populars dels germans Grimm i que acabava amb la pel·lícula d'animació Shrek. Tot plegat per argumentar la importància que han tingut les històries al llarg dels segles, sobretot pel que tenen de transmissió d'experiència i coneixement ancestral de la realitat que ens envolta. I també evidentment per a desenvolupar la imaginació i la inventiva individual i col·lectiva. En el fons, el meu discurs anava dirigit a a exemplificar la importància i la conveniència de la lectura, dins i fora de l'aula. A l'entremig i al final també hi va haver preguntes, és clar. Algunes de més o menys previsibles, altres no tant. Ens van donar peu a parlar del procés d'escriptura del llibre, de l'ofici d'escriure, de lectures recomanables, del Facebook, del Twitter, de la crisi i del futur, entre moltes altres coses. Per a sorpresa meva, i per acabar, em van demanar un consell. No sé si un escriptor és la persona més idònia per donar-ne. A mi realment no m'agrada fer-ho i l'única cosa honesta que se'm va acudir va ser dir-los que inverteixin tot el temps que necessitin a determinar a què volen dedicar la seva vida i que, quan ho tinguin clar, dediquin tota la seva energia a aconseguir-ho. I mentretant que llegeixin tots els llibres que caiguin a les seves mans, és clar.

Un altre fent soroll

Fri, 11 May 2012 05:00:00 +0200

Una de les grans aportacions del cinema és la del rerefons reflexiu que pot aportar la història més simple. Els exemples que suporten aquesta premisa omplirien centenars de fulls, però avui parlaré del darrer amb el qual m'he topat. Parlo de la guardonada The Help, o Criades i senyores a territori nacional. El film plasma la pèssima situació de la població negra dins uns Estats Units classistes amb un racisme global i normalitzat. La força del film radica en aconseguir fer canviar d'opinió als defensors de la divisió racial a través de les vivències de les criades de diferents vivendes. Aquest fet, el de donar veu a tots els sectors d'una mateixa societat, hauria de ser quelcom admirable. Però avui en dia s'ha pervertit i ha corromput el paradigma informatiu.

Actualment, tothom opta a un petit seguici de visitants asidus al seu bloc, on pot dir-hi el que pensa i criticar a tort i a dret. Un fet que, de partida, no hauria de preocupar, més aviat ajudaria a recolzar els fonaments d'un sistema democràtic i amb llibertat d'expressió. Però si aquestes regles les agafa un mitjà de comunicació i les estableix com a pauta tenim un greu problema. Si l'esmentat blocaire opta per venerar la figura d'un dictador, la importància vital d'un equip de futbol dins la quotidianitat i la conseqüent enemistat a mort amb l'equip rival o la seva repulsa enfront la immigració, podrà fer-ho i sense cap tipus de problema. Sols patirà la lògica desaprovació de la, cada cop més petita, part de la societat amb bases ètiques, formada i amb estudis. Amb la concepció dels mitjans informatius com a emissors de la veritat, el seu consum esdeve l'únic aprenentatge d'una gran part de la població. I si reduïm a l'absurd el contingut de moltes de les cadenes copant-lo de concursos, tertúlies de bar de mitja tarda i dels cada cop més lamentables reality show, exigim la mínima reflexió moral i ètica de l'espectador. S'està desconnectant l'individu davant la televisió induint-lo a no pensar, a no qüestionar res, sols a entretenir-se.

On es pot arribar en un país on la majoria votant manca dels mínims exigibles de coneixements polítics, històrics, socials i, per conseqüència, ètics que una població fruit d'un sistema democràtic ha de tenir? On es pot arribar quan el discurs polític són pedres al sostre d'altres partits, que és el mateix que no dir res? On es pot arribar quan els que s'adonen de la vertadera situació en la qual ens trobem són cada cop menys gràcies a retallades dins el sistema educatiu fent que l'opció al coneixement sigui privilegi d'uns pocs adinerats? Amb tots els respectes, un servidor no augura res bo. Sobretot perquè aquells que transmeten un missatge buit, contraproduent o directament agressiu vers altri són més i tenen molt més espai dins els mitjans que els vertaders informadors. Els que investiguen i treballen dur per oferir nítidament com ens estan enganyant són cada cop menys, no és casualitat.

Ara que cadascú en tregui les seves conclusions. Però almenys coincidiran amb mi en una cosa: com la resta, sóc un altre gall fent soroll dins un corral on tots diuen la seva.

Retallem la despesa militar

Thu, 10 May 2012 05:00:00 +0200

Des que Justícia i Pau, l’entitat presidida per l’economista Arcadi Oliveres, impulsés l’objecció fiscal a la despesa militar, algunes ONG de Lleida i particulars l’estan promovent. Es tracta de no col·laborar amb els nostres impostos amb les despeses de l’exèrcit, que suposen més de 50 milions d’euros al dia. Com s’exerceix? En el moment d’efectuar la declaració de la renda, hem d’ingressar 84 euros en una ONG. La quantitat representa el nombre de països empobrits pel deute extern. Un cop efectuat l’ingrés, cal demanar el rebut a l’entitat financera a fi d’adjuntar-lo a la declaració. I aquest import l’incorporarem en alguna casella que ens el desgravi al cent per cent. Val a dir que aquesta objecció no és pot sancionar, segons una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Recordem que la mitjana de les retallades dels ministeris, com les aplicades a educació o sanitat, és del 17%, mentre que la despesa militar s’ha reduït menys d’un 8%. També sobta que partits independentistes o nacionalistes catalans, com CiU i ERC es posin d’acord amb el PP a l’hora de reclamar la continuïtat de l’acadèmia de Talarn. Si algun dia Catalunya és lliure, bé que haurem d’expulsar l’exèrcit espanyol. A més, encara recordo els 400 soldats que, el 2009, van aixafar la Timoneda d’Alfés, una ZEPA, en època de cria de les aus. És obvi que les intervencions militars causen destrucció mediambiental i pèrdua de vides, així com l’enriquiment dels qui exploten recursos, venen armament i reconstrueixen països. Els nostres diners no han de servir per augmentar arsenals, sinó per al bé comú, que aconseguirem defensant la natura, les persones i les maneres de guanyar-se la vida acords amb el territori i les aspiracions actuals.

Duel de collons

Wed, 09 May 2012 09:18:00 +0200

El president d’Extremadura, José Antonio Monago, vol fer un duel al sol amb l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, perquè aquest ha tingut les galtes de criticar les preferències del Govern central alhora d’invertir en infraestructures. “Què s’ha pensat aquest culer!?”, deia dir des de la Mèrida romana. I és que l’alcalde ha qüestionat que els companys d’en Monago, que ara manen a la capital del Regne, prioritzin línies del TGV, com la d’Extremadura, que no tenen continuïtat fins a Lisboa perquè Portugal ha decidit aparcar el projecte, i que no tinguin en compte altres que impulsarien l’economia, com la sortida de mercaderies del Port de Barcelona. La crítica ha transformat en Monago en un pinxo de barri, el qual ha llançat un desafiament a en Trias: “Si tiene collons, que me lo diga a la cara”, i una invitació: “Que venga en tren a Extremadura i si no ya iré yo, si tiene collons”. Ja que estem en època de retallades, podrien quedar a mig camí. Per exemple a Madrid, on l’extremeny pot demanar a l’Esperanza Aguirre i a Maria Dolores de Cospedal, que li facin de padrines del duel i, de passada, que li expliquin la rendibilitat de línies del TGV com la de Conca o d’aeroports com el de Ciudad Real. Un cop rescabalat l’honor a bufetades, pistola o floret, en Monago pot seguir practicant el català, ja que ens acaba de demostrar que té una dicció quasi perfecta. Què fa que el primer que s’aprèn d’un idioma sempre siguin els renecs?

Lleida, 8 de maig de 2012 Normal 0 21 false false false ES-TRAD JA X-NONE

Traduttore, traditore

Sun, 06 May 2012 05:00:00 +0200

L’enllaç de la traducció a l’anglès de la web de la Generalitat, www.govern.cat, ha volgut fer bona la fama d’aquest ofici: traduttore, traditore, ja que les cagades són per emmarcar. El president Artur Mas, per exemple, passa a ser The President Artur More. I tot perquè aquesta web, que va estrenar-se el Dia de Sant Jordi, en comptes de tenir versions en altres idiomes, utilitza el sistema de traducció automàtica que ofereix el servidor Google, el qual no identifica els noms propis dels comuns. D’aquesta manera, el conseller lleidatà Josep Maria Pelegrí, apareix com Joseph and Mary Pilgrim; el de Cultura, Ferran Mascarell, com Ferdinand and Mascarell; el conseller Cleries, de Benestar, com Clergy, i la vice-presidenta Joana Ortega acaba batejada com German, perquè el seu segon cognom és Alemany. Suposo que tot això deu ser producte de les retallades i confio que la resta d’administracions ho tinguin en compte alhora d’estalviar, no fos cas que a Lleida acabem manats per un alcalde rubio, en comptes de lo nostre Ros; tenint a un herrero de delegat de la Generalitat, substituint en Farré; passem d’anar a la Diputació, perquè no ens esbronqui en Reñé, i acabem cercant a la Subdelegació del Govern la docilitat de la Inma Manso. Cal dir que en descobrir-se les pífies, la Generalitat ha decidit tancar l’enllaç amb el traductor a l’anglès de Google, pensant que mort el gos s’acabava la ràbia. Il·lusos... Ja haurien de saber que a internet tot deixa rastre. Els que vulguin fer conya encara poden triar la traducció al francès del cercador, on l’Artur Mas és el President Plus, o al portuguès, on es transforma en President Mais. Fins i tot els més retorçuts i que sàpiguen esperanto podran identificaran un Prezidanto Pli. Poden escollir. N’hi ha en tots els idiomes.

Lleida, 4 de maig de 2012

Un futur hipotecat per a la Vall de Tost

Sat, 05 May 2012 11:29:00 +0200

Fa uns dies la bona gent de Lo Riu Roig de l’Alt Urgell ens va convidar a la Vall de Tost per a que coneguéssim de ben a prop el futur que els espera. Veient com n’està d’avançada la qüestió diríem que el futur no és pas de color verd esperança ni verd natura, sinó més aviat d’un gris polsós que és el color que prendrà la Vall de Tost quan sigui sobrexplotada per l’empresa Knauf.

Aquesta associació no va sorgir d’una voluntat “nimbista” sinó que els seus objectius sempre han estat marcats per una volició de promoure accions que permetin el desenvolupament de Ribera d’Urgellet, respectant-ne el seu ric patrimoni, i defensant el territori de qualsevol projecte agressiu. Per tant és un associació creada en positiu i que pensa en alternatives d’activitat econòmica a banda de protegir-se d’empreses agressives per al territori, en aquest cas una empresa alemanya, els beneficis de la qual, en cap cas aniran a parar a la gent de la vall.

Aquesta ja és una zona de per si prou castigada per indústries relacionades amb la construcció i pateix una concentració d’abocadors i de graveres que no han comportat prosperitat ni riquesa per a la Ribera d’Urgellet i sí una progressiva destrucció del paisatge a banda de les molèsties de camions, brutícia, sorolls i el pitjor de tot, les voladures.
La gent de la vall és com el seu paisatge, homes i dones fetes a si mateixes i governades per elles mateixes però per desgràcia massa sovint intervinguts i espoliats per empreses externes i per alcaldes que es deixen festejar i hipotequen la terra pensant que els hi pertany.

Ara, la multinacional alemanya ha demanat permís per explotar durant trenta anys prorrogables (podrien ser seixanta), 622 hectàrees de la solana de Tost. Els anys es poden anar perllongant fins que s’exhaureixi el guix i tot quedi ben erm. Fins quan haurem de patir aquest tipus de sistema econòmic? Aquesta mentalitat de que la terra no té cap valor per si mateixa i que el que cal són empreses i inversions estrangeres sense mesurar-ne l’impacte?

Podríem fins i tot arribar a escoltar l’empresa i l’administració que vol regalar-li els permisos, si en època de crisi i austeritat aquesta activitat econòmica dugués llocs de treball o tingués un impacte econòmic positiu per a la comarca però és que ni tan sols a aquest argument es poden aferrar.

Si aquesta guixera l’administració no l’atura i no hi ha voluntat política per refrenar-la, les conseqüències per al medi natural seran greus i també per al desenvolupament d’altres activitats econòmiques com la ramaderia, l’agricultura, el turisme rural de qualitat que ja hi existeixen a hores d’ara, també seran negatives. Desapareixeran espècies de flora i fauna endèmiques i les persones que hi viuen veuran ermades les seues pròpies feines. Calen més evidències per donar recolzament als bons propòsits de Lo Riu Roig i dir no a aquest improperi?

Els àpats de l’hospital

Sat, 05 May 2012 05:00:00 +0200

La dosi de pessimisme diària en el via crucis de la crisi ens l’administrava avui de bon matí el conseller Mas-Colell amb un article a El País. Sota el títol: ‘Una política insuficient’, el savi de les finances catalanes recriminava al Govern d’en Rajoy la seva timidesa alhora d’aplicar les retallades. El Mas-co vol més canya. Prega a Madrid que es deixi d’eufemismes amb assumptes com el copagament sanitari i, com a teòric en la matèria, li recrimina la tebiesa alhora d’agafar el brau per les banyes. Per si no en tenien prou, d’idees, a la capital del Regne, el conseller encara els en dóna més. Que tothom passi per caixa, fins i tot els que vagin a l’hospital. Vol que aquests abonin 5 euros diaris per la manutenció. Carai! Si el que haurien de fer es pagar per la menja que donen als pobres malalts. No en conec cap que no se n’alegri quan el parent que el vetlla o l’amic que el visita li passen un entrepà de sotamà, comprat a darrera hora al bar de l’hospital. Si els pobres semblen famèlics en veure com penja el bocí de pernil pel mig de les llesques de pa. O sigui, que si volen estalviar deixin de contractar certs càterings, perquè cobrar per certes coses, a més a més de ser de mal gust, fins i tot pot ratllar l’estafa. Bon profit!!

Lleida, 3 de maig de 2012

#Novullpagar

Wed, 02 May 2012 13:23:00 +0200

La jornada de protesta del Primer de Maig es presentava calenta. D’una banda, les concentracions sindicals que clamaven contra la polèmica reforma laboral del govern Rajoy; de l’altra, les manifestacions no estrictament sindicals nascudes del moviment 15-M, que aviat complirà un any de vida i pretén consolidar-se. A aquests dos fronts oberts, però, en aquesta ocasió se li va sumar una interessant iniciativa popular: la negativa a pagar l’import dels peatges a Catalunya.

L’etiqueta #novullpagar, censurada per Twitter Espanya, va arribar a ser trending topic mundial durant bona part de la jornada de l’1 de maig. La difusió i el seguiment de la campanya, segons els impulsors, va ser tot un èxit: en plena operació tornada del pont del Primer de Maig, milers de conductors van protestar no pagant als peatges pel que consideraven un abús (més encara des que es va saber que servirien per finançar vies ràpides a Madrid). Tant va arrelar la iniciativa en tants pocs dies que molt probablement requerirà d’accions ràpides per part del Govern que permetin sancionar-la. Mentrestant, però, la protesta segueix en marxa i s’estén entre els conductors que diàriament havien hagut de passar per caixa.

Però els ciutadans catalans no han estat els únics que en els darrers dies han decidit deixar-se de sotmetre a la voluntat de l’Estat. Des de les antigues colònies sud-americanes, dues importants corporacions espanyoles han rebut recentment un revés important: a l’Argentina, la petroliera YPF ha estat expropiada pel govern Kirchner; a Bolívia, el govern Morales ha fet exactament el mateix amb la filial nacional de Red Eléctrica Espanyola. I tot plegat mentre la Casa Reial pateix una de les crisis de popularitat més importants d’ençà de la Transició. I tot plegat mentre el govern Rajoy intenta evitar un temut rescat europeu. I mentre els casos de corrupció esquitxen totes les esferes i els colors de les institucions polítiques. I mentre les xifres de l’atur semblen no tenir aturador, la recessió ha tornat a planar sobre l’economia i les retallades són cada vegada més insolents, tant pel fons com per la forma.

I, tanmateix, jo em pregunto: què dimonis estem fent? A la Generalitat de Catalunya, el govern Mas continua la seva política d’austeritat sense realitzar passos ferms cap al nou finançament que tanta tinta ha fet córrer. Els partits independentistes estan tan fraccionats que fa la sensació que siguin grupuscles sense una base social sòlida. El principal partit de l’oposició va esfumar-se després de la darrera desfeta electoral i els socialistes catalans (i catalanistes) es troben orfes de lideratge. Si resulta que estem assistint a una nova desfeta de l’Imperi, potser que ens hi comencem a posar tots, no fos cas que ens tornés a passar com l’any 98.

Turistes libidinosos

Tue, 01 May 2012 05:00:00 +0200

L’alcalde de Fucking, municipi austríac situat a 350 quilòmetres de Viena al costat de la frontera alemanya, està disposat a canviar el nom del poble si els veïns així ho volen. La paraula Fucking, que amb anglès es tradueix per “follar” acostuma a ser objecte de burla i motiu de comentari entre la població anglòfona, malgrat que en alemany no té cap connotació ni associació. La traducció germànica de “fuck” és “ficken”. Aquesta no és la primera vegada que es planteja el debat. Al 2004 ja és va fer un referèndum on els residents van decidir deixar-ho tot igual. La vergonya que podien tenir alguns vilatans ho compensava l’afluència turística d’aquella gent que, atrets per la divertida paraula, s’atansaven a la població a fer-se fotos al costat de les senyals i cartells amb el nom de la població. Ara bé, aquest fenomen ha provocat un altre maldecap: el robatori de les mateixes senyals. Contínuament estan desapareixen els rètols amb el nom del poble, la qual cosa obliga des de fa vuit anys a fixar-los a terra amb ciment i soldar-los amb acer. Així i tot, les mesures dissuasives no han estat prou efectives, perquè aquest cartell és un dels més pispats arreu del món, amb la conseqüent sagnia de fons públics per l’Ajuntament. Ara bé, no creguin que si guanyen els partidaris de canviar el nom se’ls hi acabarà el destí als turistes més libidinosos. A pocs quilòmetres de Fucking, només travessar la frontera, tenen dos poblets de Baviera on fer córrer la imaginació. Podran triar entre magrejar-se a Petting o donar-se petons a Kissing. I si volen anar més lluny, sempre poden venir a casa nostra. Ja ho saben els del Patronat Intercomarcal de Turisme Ara Lleida que a la Segarra i l’Urgell tenim La Cardosa, la Prenyanosa i la Figuerosa??? Qüestió de gustos.

Lleida, 20 d’abril de 2012

Incongruències militars

Fri, 20 Apr 2012 11:51:00 +0200

Un cop coneguts els nous pressupostos Generals de l’Estat ens adonem que pel que fa al Ministerio de Defensa la reducció del pressupost és de tan sols un 8% mentre que la mitjana de reducció de despesa per als altres ministeris és d’un 17%. Tenint en compte com n’ha sortit de beneficiat aquest ministeri respecte a la resta d’administracions estatals, encara entenc molt menys aquest sobtat tancament de l’Acadèmia Militar de Talarn.

La clausura de l'acadèmia suposa deixar a l’atur prop d’unes 800 persones del Pallars Jussà i Sobirà i també en queden repercutides les empreses proveïdores d’aquesta activitat. Un autèntic trasbals i punyalada drapera per al territori. Per si no en teníem prou amb la destrucció d’ocupació civil ara resulta que també ens afecta la militar, a pesar de les gràcies que entre tots/es els hem rigut durant molts anys (em refereixo òbviament als diners públics invertits en despesa militar). Aquest impacte tan nefast per a la comarca és una lamentable notícia certament i és urgent que la Generalitat actuï per mirar de mantenir l’acadèmia almenys durant un temps més mentre busquem una altra solució.

No sorprendré a ningú si dic que l’activitat militar no ha estat mai sant de la meva devoció i crec que ha estat un error basar la política de desenvolupament econòmic en aquest sector pel que ara més que mai en rebem les conseqüències. Però si per alguna cosa positiva ens ha de servir això és per aprofitar l’oportunitat d’endegar sectors econòmics més segurs i estables al nostre territori, com puguin ser l’agricultura i ramaderia ecològica de proximitat amb transformació agroindustrial de valor afegit; les energies renovables distribuïdes; el sector serveis; la cultura; el turisme rural de qualitat (i no la merderada de l’Eurovegas); les empreses esportives; les cooperatives i un llarg etcètera de possibilitats que no semblen interessar gaire a l’administració autonòmica i estatal.

El cert però és que ara com ara, del tancament d’aquesta acadèmia en depenen els salaris i l’activitat econòmica de la bona gent, i per aquest motiu toca mantenir-la durant un temps més fins que no es generin nous filons d’ocupació en aquesta zona de l’Alt Pirineu. És del tot lloable per tant, la iniciativa de les administracions pallareses que conjuntament amb els departaments de la Generalitat corresponents, volen afanyar-se a trobar una alternativa laboral a aquestes persones que es veuen avenir un futur immediat ben negre.

De solucions per aprofitar i reconvertir les instal·lacions de l’acadèmia en una activitat econòmica més nostrada i segura, n’hi ha. Ara bé, cal posar fil a l’agulla i òbviament cal posar-hi molta voluntat política. Així per exemple aquestes instal·lacions podrien donar servei a futurs policies, bombers o estudiants i serveis d’esplai de molts tipus. Estic segura que de volició política no en manca per part de les administracions locals de la zona però dubto que la tingui la Generalitat i l’Estat veien els seus plans d’actuació inexistents per a la creació de nova ocupació. Uns plans que com bé sabem, en aquests moments només estan centrats en destruir llocs de treball a través de la reforma laboral i les retallades, a fi i efecte, de satisfer la indiscutible i implacable voluntat dictatorial dels mercats.

El rei caçador

Tue, 17 Apr 2012 10:05:00 +0200

Això de ser Rei deu ser una professió d’alt risc. En Joan Carles, el nostre cap d’Estat, ha tingut que passar vuit vegades pel quiròfan en els darrers trenta anys. Ni que s’hagués plantejat arruïnar ell solet la Seguretat Social amb tanta despesa mèdica. Ara ha visitat d’urgència el traumatòleg perquè es va trencar el maluc en entropessar i caure. Mira que n’està de mala pota en Juancar. Però Sa Majestat ja ho havia de saber que això de perseguir elefants a Botswana, a la seva edat i en la foscor de la matinada, és perillós. I és que, sobre accidents de cacera a la família, podria fer-ne un llibre. El darrer, el del seu net gran, en Froilán de Todos los Santos la setmana anterior; però també el del seu oncle Jaume, un ex Príncep d’Astúries que també era a l’hospital per un incident similar, quan Alfons XIII va intentar abdicar en ell per evitar la proclamació de la Segona República. Quina coincidència!. Així doncs, en Juancar havia de saber prou bé que els Borbons tenen prohibit una pràctica tan esportiva com matar bèsties i, a més a més, fer-ho el dia de la festa major dels republicans, si és que no volen prendre mal. La història els ho diu tot sovint, que en aquest terreny tenen mala astrugància. Així doncs, un error d’estratègia, però encara més de memòria. El de saber que el Rei no pot fer el que li peti. S’ho pagui ell, és a dir nosaltres, o li regalin. I si vol tenir més llibertat, que plegui. Encara que llavors, no crec que ningú el convidi ni a matar gambussinos al Pallars.

Lleida, 16 d’abril de 2012

Un nen amb mala sort

Fri, 13 Apr 2012 19:30:00 +0200

Felipe de Marichalar Borbón, aquell nen que va ser candidat a fer-li ombra al Jaimito en el ranquing d’acudits, quan a algú de la família se li va ocórrer allò de batejar-lo amb el nom de Froilán de Todos los Santos, s’ha fotut un tret al peu quan caçava a la finca del seu pare a Sòria. Per sort, el noi, que encara no té 14 anys, és fora de perill, malgrat que encara resta en observació a la clínica. La tragèdia ha estat a punt de sorprendre de nou la Casa Real espanyola, que darrerament no guanya per ensurts. I és que aquests que diuen tenir sang blava, històricament afeccionats a prémer el gallet, encara no han aprés que les armes les carrega el diable. El seu padrí, de jove, va tenir un tràgic accident amb una pistola a l’exili d’Estoril. Llavors, el seu germà petit hi va deixar la pell. I és que les escopetes acostumen a disparar-se, de vegades no se sap ben bé com. I si no que li preguntin a la filla del Franco, quan el ministre Fraga també li va fotre una perdigonada en una altra casera. Llavors no n’hi va haver tanta revolada com ara. I és que, a més a més d’haver censura, la Carmencita, a diferència del nen Froilán, ja era major d’edat. En canvi, el net del Rei, no tenia els anys ni el permís necessari per dur armes, la qual cosa serà un maldecap pel seu pare, que haurà de respondre davant del jutge –No pot dir-se que el monarca espanyol hagi fet sort amb això dels gendres–, malgrat tot acabi en una sanció administrativa, que pot costar-li fins a 3.000 euros. Ara bé, de tot aquest succés, el que més m’ha sorprès ha estat les reaccions de la mare i de l’àvia. “Els nens t’acostumen a donar ensurts”, ha dit una. “Amb els nens sempre passa això”, ha rematat l’altra. Pobre xaval!, El que li espera quan torni a casa. Encara el castigaran sense postres.

Lleida, 11 d’abril de 2012

Una salvatjada a Torà

Tue, 10 Apr 2012 13:09:00 +0200

El 29 de març, en un parc de Torà, rondava un gos perdut que “molestava”. La Guàrdia Civil, alertada de la situació, va lligar el gos i avisà els dirigents municipals. Acte seguit, apareixien l'alcaldessa, Mercè Valls, i el tinent d’alcalde, Josep M. Alsina, ambdós de CiU. Segons els testimonis, aquest últim, en plena via pública, va disparar amb una escopeta tres cops al gos indefens i inofensiu i com que no va acabar amb la seua vida, el va rematar a garrotades i va fer desaparèixer el cadàver. Com pot ser que algú tan sàdic i gens respectuós amb la legalitat governi un municipi? Què serà el següent? Podem qualificar d’humanes persones que actuen així? Per si algú no ho sabia, està prohibit maltractar els animals de companyia, agredir-los o sotmetre'ls a qualsevol sofriment. A més, els sacrificis o esterilitzacions han de realitzar-se sota control veterinari i només per motius humanitaris. Sols en els casos en què la captura per immobilització no sigui possible, el departament competent pot autoritzar excepcionalment l'ús d'armes de foc. La finalitat de la Llei de protecció i benestar dels animals és afavorir més responsabilitat i una conducta cívica per a la defensa i la preservació dels animals. Cosa que a l’Ajuntament de Torà brilla per la seua absència. Els animals, a diferència d’alguns energúmens, són sers sensibles, i, sobretot, les mascotes, tenen una gran empatia amb els humans i ens fan molt de servei. Per això mereixen rebre un tracte digne i que es castigui les agressions que pateixen. Així, els ajuntaments han de tenir o mancomunar centres de recollida d'animals abandonats o perduts. Com que el mal causat és irreparable, l’única esmena possible és la dimissió dels responsables i el que dictamini la justícia que ha d’assumir les denúncies rebudes.

Per què no es toquen les nostres mans?

Fri, 06 Apr 2012 10:58:00 +0200

Aquest és el títol del nou disc de Lexu’s, que sortirà a la venda d’aquí a pocs mesos. Convidat per Carles Gómez, líder de la banda, i Manu Guix, productor del quart àlbum de Lexu’s, he tingut l’oportunitat d’escoltar les deu cançons noves que formaran part d’aquest “Per què no es toquen les nostres mans?” al mateix Medusa Estudio de Barcelona, on s’ha enregistrat el disc. Parlant amb el Carles, em raona el perquè d’aquest títol; m’explica que les noves tecnologies, les xarxes socials i la globalització en general han facilitat que puguem posar-nos en contacte amb qualsevol persona de qualsevol part del món en tan sols un instant, però m’assegura també que aquestes noves tecnologies, aquestes xarxes socials i aquesta globalització que ho engloba absolutament tot han dificultat posar-nos-hi en contacte físicament (humanament). La proximitat ens ha distanciat… Per què no es toquen les nostres mans si cada cop estem més a prop els uns dels altres?

De vegades, tinc la sensació que com més gent m’agrega a Facebook, més seguidors tinc a Twitter i més persones es connecten al meu bloc, menys són els que prenen la meva mà entre les seves. Estem sols en un món on tothom es coneix… És això una paradoxa, o bé es tracta de la nova realitat, un nou món amb unes regles diferents i, sobretot, una altra manera d’interactuar? L’altre dia, algú escrivia a Twitter que parlem molt per no haver de dir la veritat. Avui, jo escric que ens col·loquem més a prop els uns dels altres per no haver-nos de tocar.

“Jo no vull la teva pell, sinó encendre la teva ànima” canta Jordi Gasion en una cançó de seu darrer àlbum d’estudi. Hi estic d’acord, però, sovint, una cosa requereix l’altra. Com vols traspassar la meva pell si ni tan sols la toques? Toquem-nos, acariciem-nos, acaronem-nos, pessiguem-nos, besem-nos, abracem-nos, mengem-nos, fem-nos l’amor, follem-nos, llepem-nos, masturbem-nos… Fem-nos tot allò que ens fa ésser humans, fem-nos tot allò que ens diferencia dels que no són humans; simplement, fem-nos-ho, i no deixem de fer-nos-ho mai…

Després de dos dies a Medusa Estudio, em disposo a marxar, no sense abans els imprescindibles copets a l’esquena amb tots els integrants de la banda, una ferma encaixada de mans amb un recent conegut Manu Guix , una altra un pèl més desenfadada amb el Carlos Martínez, líder del grup Vuit que s’havia desplaçat fins a l’estudi per escoltar les mescles finals del “Per què no es toquen les nostres mans?”, i l’abraçada final amb el Carles Gómez, amb el cantant, amb el periodista, amb l’amic, amb la persona… Una abraçada i dos petons.

Una de les cançons del nou disc de Lexus’ es titula “Abraça’m”. No la puc deixar de taral·lejar. De la mateixa manera que no es pot parlar sobre quelcom que no s’ha fet mai, tampoc no es pot cantar sobre allò que no has viscut abans. En aquesta peça, que ahir interpretaven per a mi el Carles i el Manu, Lexu’s canta a la vida, a l’amor i al contacte i el tacte. Avui, aquesta cançó encara ressona al meu cap i, també, a la meva pell. Que no pari la música…