Dilluns, 30.1.2012. 23:04 h

El declivi del terror

Darrerament, m’he aficionat força als programes de misteri, tant radiofònics com televisius. No entenc gaire cosa del que s’hi explica ni me’n crec un borrall, que és el mateix que em passa amb els debats d’actualitat i els informatius, però m’he adonat que són considerablement més entretinguts. Ara bé, quan t’hi poses una mica, acabes veient que les temàtiques, els casos i els testimonis poden acabar sent excessivament repetitius.
 
El gènere del terror està esgotat, en declivi, tant a la ficció com en aquesta pretesa realitat que t’expliquen amb veu rogallosa i música new age de fons: les cases encantades gairebé sempre són velles i estan abandonades, o bé es recorre a hospitals, sanatoris i psiquiàtrics mig derruïts, que amplien les expectatives dels fans pel fet de ser més grans; les trobades amb extraterrestres sempre es produeixen a la nit, en camins o carreteres secundàries, quan el cotxe s’ha avariat o mentre es canvia una roda; les aparicions marianes sempre trien els més devots, com si temessin no ser correspostes per algun descregut malcarat; les ànimes en pena sempre ronden indrets que traspuen dolor, patiment, sofriment... en definitiva, pena.
 
Que original, tot plegat.  Per què no pot estar encantada una casa de disseny habitada per una família d’arquitectes modernets que en té cura fins a l’obsessió? I per què no podria estar més encantat un pis de trenta metres quadrats del centre que un complex hospitalari perdut al mig de la muntanya? Per què el fenomen ovni no pot sorprendre, a ple dia, en plena operació tornada, els milers de vehicles que col·lapsen l’autopista? Per què no hauria de rebre la crida mariana un ateu convençut, casat pel civil, divorciat i excomunicat? Per què, finalment, les ànimes errants no poden campar-la per on els vingui de gust, encara que sigui en ple ball de festa major?
 
El pitjor, però, són els clixés que instal·lats a l’apartat dels fantasmes que no es renoven ni pel mal de morir (apropiada expressió). Monges i frares caputxins, soldats napoleònics, elegants dames victorianes, canalla vestida de primera comunió... darrerament, fins i tot víctimes de la Guerra Civil! A veure si ens entenem: excepte les darreres, que són de fa setanta anys (que no és pas poc), la resta de les imatges que surten a les fotos i filmacions dels qui pretenen haver caçat un fantasma estan, amb tot el respecte, més que passades de moda... Sincerament, insisteixo: el gènere del terror està en declivi; urgeix una renovació de conceptes, idees i situacions.
 
D’aquí a cent anys, doncs, els programes de misteri dels mitjans de comunicació del futur hauran hagut de renovar-se per no morir. Per començar, hauran d’haver canviat les velles cases abandonades per flamants aeroports buits i sense estrenar, que no n’hi haurà pas pocs. Deixem-nos estar d’hospitals en ruïnes, de passada, ja que els nous indrets que traspuaran dolor seran les oficines de l’atur, els bancs i caixes, els llocs de treball perduts i el que quedi dels centres educatius (si encara en queden). Els marcians, amb sort, ja seran part de nosaltres i no caldrà al·lucinar cada cop que algú digui que ha vist un flaix al cel nocturn de Montserrat. I pel que fa a les aparicions (marianes o espectrals, tant li fa), no caldrà patir més: si poden i tenen l’ocasió, hauran guillat d’aquest coi de país i faran de les seves en llocs que els garanteixin un futur més segur i estable. Tot arribarà, per desgràcia.