Dimarts, 31.1.2012. 18:26 h

Un viatge al present

Recentment m’he topat amb una d’aquelles coses que et desperten un somriure a mode de batzacada irònica. Ha arribat a les meves mans un llibre que parla del nostre senyor alcalde, amb una contra on s’hi apleguen perles vàries del polític lleidatà. Ric quan em fixo en la que, amb aires de visionari, diu que vol somiar amb una Lleida del 2030 on la Universitat esdevé la infraestructura bàsica que dota de personalitat la capital i la fa “terriblement culta”. Més enllà d’entrar en la polèmica del discurs redundant que segurament abordaré en un futur, m’ha sobtat que parli d’una data tant distant. En els meus vint-i-dos anys de lleidatà crec haver viscut el més important dels seus canvis demogràfics, tant que fins i tot em suposa un embull recordar com era durant la infantesa, però sens dubte el repte el trobo en imaginar-la d’aquí divuit anys.
 
Avui passejo pel carrer on em vaig criar, Cavallers, on els petits negocis de productes de consum que l’omplien de caliu són avui magatzems buits amb una tanca oxidada. Arribo a la part inferior, que creua amb el Carrer Major, i només em sona la verge on als deu anys deixava -de fet m’obligaven- les meves cent pessetes els diumenges. Seguint fins al riu, recordo que hi havia quatre ponts menys dels que hi ha i contenc una rialla al recordar a la padrina dient: “Si no paren de fer ponts al final no veurem el Segre!”. Camino per ell ara que hi ha un verd passeig i arribo al nou campus que tant poc m’hagués imaginat de ben petit, com tampoc em feia a la idea que la gran “M” decidís passar i quedar-se per la terra ferma. És aquí on l’allau de novetats esdevé imparable: em ve al cap la polèmica marquesina de l’estació de trens, els remodelats Camps Elisis, la renovada Seu Vella, el pavelló que ha fet que a Pardinyes i Balàfia no les separi un descampat, un Secà que ja no té motius per ser denominat poble i un aeroport que té motius per no ser-ho.
 
Veig la Lleida d’avui com l’adolescent de divuit anys que es creu que per tenir cotxe i feina s’ha fet gran, però segueix gastant-se el sou com es gastava la paga als deu anys. Algú jove i superficial que viu de l’aparença mentre descuida les seves arrels per afegir-se a un elitisme que no m’agrada. Sóc lleidatà i partidari del progrés, però em fa por trobar-me amb una Lleida del 2030 que no em recordi a mi.