Dilluns, 2.1.2012. 12:39 h

Què en queda del govern dels millors?

Un any comença a ser un període de temps raonable per tal d’analitzar i treure conclusions de la feina feta pel que, en el seu moment el president Mas va anomenar com a “govern dels millors”, de tecnòcrates altament qualificats formats en escoles de negocis, per sort, sembla ser que en poc temps ha quedat en desús aquest terme. Fent una repassada a la feina feta d’aquest any en podrem treure algunes conclusions;
 
Interior: el senyor Puig en aquests mesos ha estat capaç de desmuntar la bona feina feta per l’anterior equip; “eliminació dels límits de 80 km/h a les entrades a Barcelona”, amb el que això ha suposat d’augment de la contaminació en l’àrea metropolitana i conseqüentment del nombre d’afectats en temes respiratoris i fins i tot l’increment de la mortalitat derivada de la mesura; “supressió del codi de bona conducta” en la policia catalana, eina ideal per fer-la més democràtica i propera, i que tant d’interès havia creat entre les diferents policies europees que volien incidir en un aprofundiment en el sentit de servei i en el reconeixement de la ciutadania. Per sort de tots, el conseller no s’ha atrevit a fer allò que tant va denigrar des de l’oposició, com és l’eliminació de les càmeres a les comissaries, especialment degut a la pressió dels propis funcionaris que públicament les han defensat com a garants de la seva feina ben feta.
 
Salut: autèntic paradigma de gestió impopular, la feta pel conseller Ruiz, i de defensa d’uns interessos privats i minoritaris, (lobby sanitari), enfront de la gran majoria de la població, (classes mitjanes i baixes), que creiem en una sanitat universal com a pas important per a construir una societat més justa i que ens iguali com a ciutadans. Enumerar els despropòsits de la gestió sanitària efectuada en aquest any seria llarg, però en podem tenir una bona mostra en: retallada de sous del personal a la vegada que s’eliminen llocs de treball; eliminació de places hospitalàries i fins i tot de departaments sencers d’hospitals públics; clausura de quiròfans com a pas previ a la seva posterior privatització; tancament de CAP’s i de serveis d’urgències; amb el que comporta  de molèstia i de despeses en desplaçaments als usuaris; disminució del nombre d’ambulàncies en moltes de les nostres poblacions, comportant totes aquestes mesures un important augment en les llistes d’espera i un empitjorament en la salut de molts conciutadans, acomplint-se així l’autèntic objectiu final de les mesures, que no es altre que el de transvasar pacients (clients en diuen) a la sanitat privada, amb una millora de resultats clara, ja constatable en aquests moments.
 
Ensenyament: tot i l’augment del nombre de l’alumnat d’aquest curs, no es creen places noves i a més no es renoven places d’interins, o el que ve a ser el mateix, es redueix el professorat, s’elimina la sisena hora, única eina útil per intentar igualar el nivell de l’escola pública amb la concertada, i si tot això no fos suficient, s’incrementa l’horari escolar dels mestres. La senyora Rigau en cap moment manifesta el més mínim interès per reduir els concerts amb escoles d’elit, que a més segreguen l’alumnat per motius de gènere. Com sempre, preval la defensa d’una minoria, a costa dels interessos de les majories més necessitades.
 
En serveis socials, a tots ens ve a la memòria el desastre de l’últim agost en la gestió dels PIRMI efectuada pels senyors Mena i Cleries i en que volen fer culpàbles a aquests sectors de tots els mals que patim; com sempre miren on no han de mirar, i, com sempre prefereixen aixafar els més indefensos de la societat, abans que qüestionar als que més tenen, als poderosos, als creadors d’aquesta crisi i únics beneficiats d’aquesta manera de fer política, més pròpia d’èpoques passades que no la política necessària en ple segle XXI.
 
Caldria analitzar també la desaparició de la conselleria de Medi Ambient; l’intent de privatització de la gestió de l’aigua (llei òmnibus), és necessari recordar que qui dirigeix l’Agència Catalana de l’Aigua, el senyor Carcolé, havia estat anteriorment director d’AGBAR, principal empresa privada de gestió d’aigua a Catalunya. També mostrem preocupació per la pràctica desaparició del memorial Democràtic, que tan bona feina ha realitzat els últims temps en la dignificació de les víctimes, i amb unes declaracions preocupants de la vicepresidenta del Govern, senyora Ortega, en que demana reconèixer també les víctimes del bàndol nacional, com si aquestes no haguessin estat suficientment reconegudes en tots els anys posteriors a la guerra civil fins ara mateix.
 
Totes aquestes polítiques, com no, estan supervisades i controlades pel totpoderós conseller d’Economia, Sr. Mas Colell, autèntic impulsor de les polítiques “neoliberals” o més ben dit “ultraliberals”, àmpliament fracassades des de finals de segle passat, i que creuen ara i aquí, erròniament, que ens faran sortir d’una crisi en la que ells ens hi enfonsen cada dia una mica més, destruint contínuament més empreses i més llocs de treball.
 
Rectifiqueu!, us queden tres anys de Govern i des d’ICV creiem que no podem continuar caient per la pendent a la que ens aboquen les vostres polítiques econòmiques. Reaccioneu!, comenceu a pensar més en les persones que pateixen i ho passen malament; si es així, segur que ens trobarem junts, afrontant la sortida de la crisi.