Dimarts, 27.12.2011. 05:00 h

Sang pertot, seny enlloc

 Em pregunto com es deu veure tot, des d’allà dalt. Tota una vida dedicada a la gent, implicat en la política perquè creus en un futur millor per a aquells que t’envolten. Ferm en els teus ideals, somnies en el dia en què aquests podran arribar a posar-se en pràctica a través de la teva veu que, al cap i a la fi, no és més que la que està al capdavant del poble, pel qual vetlla. No era això la democràcia? Perdoneu-me, potser m’estic equivocant.

Quan anava a l’escola me’n parlaven sovint, de la democràcia. El dret a votar, les majories i aquestes coses. El dret d’expressió i manifestació, dels quals també en vaig sentir a parlar, deuen haver-se esvaït, i amb ells tot allò que m’explicaven. M’haurien d’haver comentat que la política va sovint lligada a la cobdícia, a la fam de poder i a un cert autoritarisme que, per molt que es cridi llibertat, s’acaba veient per sota la impol·luta camisa d’algun o altre governant.

No sóc -altre cop demano perdó per la meva ignorància- capaç d’entendre què mou a la Junta Militar egípcia per a dissoldre una manifestació amb violència, tallant d’arrel els crits de protesta per convertir-los en gemecs de dolor que deixarien 9 morts als carrers del Caire. No entenc tampoc el Govern mexicà, que autoritza la policia per disparar als manifestants amb bales reals, acabant amb la vida de 3 joves estudiants de Magisteri. El règim de Síria, que ataca al poble amb repressió, se sent atacat quan aquest es defensa i, en resposta, l’ataca altre cop.

Em treuen de polleguera els eufemismes. Repressió policial? Contundència? En aquests casos no són altra cosa que maneres de dir assassinat, sovint en plural i amb l’amargor de veure com res canvia. I és que no hi ha cosa més trista que contemplar com els errors del passat, dels quals se n’hauria d’haver après, no paren de repetir-se. 

Em pregunto com em deuen veure, des d’allà dalt. Un periodista en potència (o aquesta és la intenció) que parla des de la ignorància. Que no entén que aquest és el camí a seguir, que els morts d’avui seran el progrés de demà i que una mica de mà dura no farà mal a ningú. Pobre jove il·lús que creu que la sang que s’ha vessat, fruit del seny que manca, no serà en va.