Dijous, 26.1.2012. 09:23 h

Embargaments i d’altres bèsties

Dilluns es confirmava la notícia: pressionada per l’administració Obama, la Unió Europea decidia endurir les seves sancions contra Iran per incloure-hi un embargament de les exportacions de petroli d’aquest país, exceptuant les que serveixin per pagar deutes que tinguin empreses iranianes amb empreses europees. La raó, el tristament famós programa nuclear iranià. La república islàmica, malgrat les sancions i la resta de mesures, més o menys expeditives –des de virus informàtics altament destructius fins a assassinats selectius amb bombes adossades–, sembla decidida a seguir enriquint l’urani necessari per construir un grapat d’armes atòmiques i, per extensió, decantar l’equilibri de poder regional al seu favor.

El 10% del petroli que consumim actualment a Europa prové d’Iran, un percentatge que s’enfila fins quasi el 15% en el cas de l’estat espanyol. D’algun lloc haurà de sortir aquest petroli si no ho volem que les nostres castigades butxaques ho notin, i molt. De moment, l’Aràbia Saudita s’ha compromès a augmentar la producció per compensar, en part, el petroli que no sortirà d’Iran. Sigui o no suficient, el que segur que acabarem fent serà enriquir encara més un altre règim autoritari, considerat el més repressiu del món amb la població femenina. Ara bé, com que els saudites, el contrapunt sunnita dels xiïtes iranians que garanteix l’equilibri de forces al Golf Pèrsic, diuen que no volen armes nuclears –com a mínim per ara–, són els nostres amics. I que no se’n parli més, per favor.

Alhora, tot plegat pot ser que també serveixi per reforçar països com Rússia i la Xina, que seguiran comprant petroli iranià i tindran més poder de negociació que abans: i és que, quan la clientela t’abandona, acabes venent-ho tot a preu de saldo. Unes rebaixes que, en el cas d’un país també exportador com Rússia, poden servir fins i tot per revendre el cru iranià a preus normals i fer-hi negoci. Són les lleis del mercat, i qui segur que les patirà és la població iraniana: les exportacions de petroli suposen el 50% dels ingressos del govern iranià, que sens dubte es veurà obligat a retallar els subsidis amb què sotmet a la població i substituir-los per encara més dialèctica antioccidental i, per què no, antisemita.
La pregunta clau és si aquestes sancions serviran pel que haurien de servir: aturar el programa nuclear iranià. La resposta, molt em temo, és que no. Són mesures ja a la desesperada, l’últim intent d’evitar una guerra abans que l’altre gran provocador de la regió, Israel, es decideixi a llençar un atac preventiu per destruir les instal·lacions d’enriquiment d’urani iranianes. Si s’adopten, és perquè es creu que poden funcionar. Malgrat tot, no tenen en compte un element clau: la política exterior agressiva d’Iran té com a màxima finalitat la preservació del règim dels aiatol·làs. De fet, podríem dir que està a mig camí entre el model xinès – que, a més d’aconseguir l’hegemonia regional, busca preservar el poder del Partit Comunista– i el nordcoreà, on els membres de la dinastia Kim i la seva camarilla han sigut capaços d’aïllar completament el país durant dècades i crear un asfixiant culte de la personalitat amb caires de fanatisme religiós per tal de mantenir el poder.

Amb aquestes dues dictadures amb capacitat nuclear com a referent, l’Iran aspira, òbviament, a decantar al seu favor l’equilibri de poder regional i convertir-se en una amenaça molt més que dialèctica per l’estat d’Israel i, per extensió, pels EUA i pels seus aliats del Golf Pèrsic. Ara bé, què duu al règim iranià a perseguir aquest objectiu, cada cop més descaradament, precisament després de les protestes posteriors a les eleccions presidencials de 2009? La resposta és ben senzilla: garantir l’estabilitat interna i la perpetuació del règim dels aiatol·làs, de la revolució islàmica i de la Guàrdia Revolucionària, una mena de teocràcia disfressada de democràcia les elits de la qual no volen acabar com el seu antic veí Saddam Hussein o com l’estrafolari Gaddafi. Corea del Nord, valuós soci d’Iran en matèria de tecnologia balística, és el millor exemple de com posseir armes nuclears garanteix la supervivència d’un règim autoritari, per cruel que sigui. No hi ha responsabilitat de protegir que valgui si hi ha urani o plutoni enriquit pel mig: ai, si en Saddam hagués tingut armes de destrucció massiva de veritat!

Al cap i a la fi, ni els iranians ni els nordcoreans són tan diferents de les nostres elits democràtiques: senzillament utilitzen mitjans diferents –i diguem-ne que més agressius– per preservar els seus privilegis i perpetuar-se en el poder. Si no, que algú m’expliqui per què, a part de molta xerrameca, no s’ha fet res de res per eradicar el fenomen dels paradisos fiscals. Potser perquè no els interessa als que ens manen –ara mateix reunits a Davos, Suïssa, paradís fiscal per excel·lència, per parlar precisament de diners– ni als que volen manar-nos. Com Mitt Romney, de qui precisament parlàvem la setmana passada i que, pel que sembla, a més de pagar només un 14% d’impostos sobre uns ingressos declarats de quasi 45 milions de dòlars, té uns quants estalvis a les illes Caiman. Ja ho diuen: qui no té un all, té una ceba. I qui no té ni una cosa ni l’altra, enriqueix urani.